x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Roger Pera: “La vida que tinc és la que m'agrada, per fi. I la protegiré com sigui ”

Actualizada 28/08/2020 a las 17:54
Roger Pera: “La vida que tinc ara és la que m’agrada, per fi. I la protegiré com sigui ”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Roger Pera: “La vida que tinc llaura és la que m'agrada, per fi. I la protegiré com sigui ”

SEGRE
Roger Pera: “La vida que tinc ara és la que m’agrada, per fi. I la protegiré com sigui ”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Roger Pera: “La vida que tinc llaura és la que m'agrada, per fi. I la protegiré com sigui ”

SEGRE

Fill de l’actor Joan Pera. I això marca. Viu el triomf des de ben jove i toca el cel de la popularitat en el teatre i el cinema. Però darrere d’aquesta vida aparentment esplendorosa, hi ha una necessitat de ser estimat i aplaudit. Una dèria de treballar intensament i una fugida sempre present, cap a l’infern de la cocaïna. Roger Pera té el valor d’explicar-ho tot en el llibre Èxit. On tot comença (Angle Editorial). Perquè ara sent que tot ha tornat a començar.

 

Quan parlem amb escriptors, solen comentar que el seu llibre l’han gaudit, alguns que els ha fet patir. Un llibre tan especial com aquest, de quina manera es viu? Hi ha sofriment, a l’escriure’l, o hi ha alleujament?

Quan em pregunten, a vegades, si aquest llibre ha estat terapèutic, dic sempre que no. Jo n’he fet moltes, de teràpies. He patit, sí. I he patit perquè segueixo essent molt exigent, és de les coses que no he canviat. Hem vist a les pel·lícules aquella imatge de l’autor que està escrivint i estripa el paper, tot enfadat... doncs això m’ha passat. I en alguns moments, allò que hi ha encara em toca. He volgut fer un llibre curt, cinematogràfic, que el llegís gent que no sol llegir, sobretot els joves. Volia que sortís com me l’havia imaginat.

És molt directe, és com si el sentíssim parlar i no s’hagués posat filtres.

De fet, jo soc molt així de dir les coses tal com són i m’agrada la veritat. Per això, quan jo en algun moment mentia –i quan tens una addicció menteixes molt– em feia mal. En el fons, ha estat un procés bonic, el d’escriure Èxit. Tenia clar que el volia treure quan estigués preparat... no el llibre, sinó jo. Perquè treure el llibre vol dir parlar molt de tot això. Pocs dies abans de Nadal, per cert, va ser el moment en què vaig decidir-me a enviar-lo a l’editora. Al cap d’una setmana no em contestava i jo, impacient, li truco. La resposta: “Roger, has trigat quatre anys a escriure aquest llibre, ara espera’t”. El mateix quan vaig anar a la ràdio, a parlar amb Gemma Nierga de tota aquesta història. Li vaig dir que sí a la segona o tercera vegada que em trucava.

En qui pensa quan escriu aquest llibre? Ha parlat dels joves...

En principi, amb tothom. És una cosa que ja tinc quan dirigeixo o faig teatre, penso en tothom. Tot i que he de dir que faig aquest llibre, sobretot, per la necessitat de parlar-ne. Tinc una història potent, amb un final feliç: la família d’on vinc, tot el que m’ha passat, les anècdotes... i una pedra que se’m posa al mig del camí. Tinc una addicció, i això em fa passar moments terribles. Però no és un llibre trist ni dramàtic: jo soc un tio positiu, vital, alegre, i el llibre és així. Però volia parlar de l’addicció, sí.

Un tema tabú, encara...

I estic molt tip que sigui un tema tabú. Als americans els superem en moltes coses, segur, però d’aquests temes en parlen obertament. Podem dir que aquesta tarda se’n van a una reunió d’Alcohòlics Anònims i no passa res. Ben Affleck se’n va anar a la cerimònia dels Oscars amb el seu terapeuta perquè el vigilés. I aquí ho amaguem, perquè encara ho associem amb els diners o la pobresa. I no és així, molts dels meus companys de teràpia eren gent amb professions liberals. Què passaria si no parléssim del coronavirus? Que estaríem tots infectats. Doncs això és el mateix, i les addiccions són a l’ordre del dia: a la marihuana, a les màquines escurabutxaques, a les drogues sintètiques, a la prostitució, al tabac... Fixi’s bé que si no tenim una addicció nosaltres, algú del nostre entorn segur que en té. Jo vaig descobrir que la medicina per solucionar el meu problema va ser parlar-ne, i vull posar el meu granet de sorra perquè no sigui tan difícil fer-ho.

La vida d’algú que puja a l’escenari amb 8 anys i que amb 13 fa el seu primer doblatge d’èxit, i a partir d’aquí entra en una exposició pública constant, no pot ser com la de tothom...

Quan comences de petit, alguna cosa fallarà segur. Perquè et deixes un procés per fer, que és imprescindible. De petit jo estava fent Planeta imaginario, al teatre o doblant... i que bé que ho fa aquest nen! Però si aquest nen no s’estima, que era el meu cas, és un problema. Per això el llibre es diu Èxit, perquè el nen Roger Pera es va començar a alimentar d’això. Després va ser adolescent, va voler canviar i anar de James Dean per la vida, per tenir èxit amb les noies. Després va voler ser el millor amic, el millor germà, el millor nòvio, el que més treballa del món... la necessitat d’èxit era el que a mi m’alimentava. Però tot això llavors no ho sabia, ho sé ara. Jo no era feliç, i em refugiava en la feina.

Però no era un patiment, la feina. Vostè explica que juga, que no ho fa per obligació.

Sí, és clar, perquè tots els meus amics eren de la professió, i eren més grans que jo. És clar que m’ho passava bé, però això no vol dir que em sentís bé, que no volgués ser més alt o més prim o tenir més amics. Els humans som fràgils, i a aquesta edat més. No vaig tenir una infantesa trista, al contrari. El que em va fer més mal va ser l’adolescència, que és molt fotuda.

És el moment del James Dean. O tal com el defineix al llibre, el “Roger sense causa”. Quan anava amb aquesta actitud, estava actuant també?

És el personatge que ens creem quan no estem contents amb nosaltres mateixos. A sobre l’escenari, és quan jo no actuava. Sempre he dit que l’actor no menteix, que treballa amb la veritat. I ara sí que visc tranquil, perquè el que hi ha fora de l’escenari també és de veritat. La droga et fa mentir, com deia abans: als pares, a les nòvies... I pels valors que tinc, això em feia sentir molt malament.

La seva popularitat esclata amb Poblenou Ara costa d’imaginar-se l’impacte que va representar, aquella sèrie!

Era com ser Justin Bieber! Recordo sortir de casa i sentir-me tan observat... Hi havia una part del públic que no sabia si era l’actor o era de veritat. Com que em va tocar el paper de dolent, hi havia gent que em parava pel carrer i m’insultava! És normal, en aquell moment era el primer. Després vaig fer Germans de sang i la gent esperava sortint dels teatres per demanar autògrafs i fer-se fotos, però per Poblenou.

'Germans de sang' és el seu primer gran moment teatral?

Va ser el primer gran èxit, però el moment en què em vaig sentir consagrat com a actor va ser amb Calígula d’Albert Camus, amb la versió que es va fer per a Estudio 1 de TVE, l’any 2001. Potser no el van veure molt espectadors, però la professió sí que el va veure. I tothom em va felicitar. És un paper molt difícil, i altres actors, com Imanol Arias o Luis Merlo, l’han fet amb més de 40 anys. Jo el vaig fer amb 28 anys. En aquell moment, després de Calígula i d’haver fet dos anys abans el Mozart d’Amadeus amb Lluís Soler, sí que vaig pensar que potser m’oblidava definitivament d’estudiar psicologia o dret i em dedicava a això.

A Madrid, va fer l’ Amadeus amb Pepe Sacristán de parella en el paper de Salieri. El volia a vostè.

Tractar Pepe Sacristán i fer-me amic d’ell és un dels grans regals d’aquesta vida. Ens continuem trucant i veient quan podem. Quan havíem de començar els assajos al Teatro Nuevo Apolo de Madrid, va dir al productor que no ho faríem si no arreglava els camerinos de tots els actors igual que ho havia fet amb el seu. I ho va aconseguir. A part de ser molt gran actor, és molt noble.

Va ser quan feia Amadeus, justament, quan Mercè Lleixà li va dir una cosa que seria premonitòria: que havia demostrat tenir talent, però que s’agafés fort perquè en aquest país “això vol dir que tindràs molts problemes”.

I m’ho va deixar per escrit, en una carta que em vaig trobar al teatre l’endemà d’una funció. Això és el que em va dir, i ho he pensat moltes vegades. A mi m’ha costat d’acceptar-ho, però en aquesta professió no pots agradar a tothom. De fet, jo anava preparat pel meu pare, que després dels seus grans èxits també ha tingut patacades. No sé si és pel país, si la gent som així, o què. I ara estic en un punt que m’ha passat, tot això. Penso en el que em vingui a partir d’ara, que és un regal. Com ara, que m’han dit que volen fer-me una prova per a La casa de papel. I si tot va bé, i el coronavirus ens deixa, farem un espectacle d’ Èxit. Jo i una pianista.

Cinema amb Havana Blues rodada a Cuba, el Jesucristo Superstar que arriba als escenaris de Londres, sèries d’èxit comHospital Central, doblatges sense parar, i mil coses més. Per què, amb tanta feina i èxit, tenia encara l’autoestima baixa?

Si la vida només s’aguanta per la feina, malament. La meva feina va molt lligada a la frustració: pots estrenar una obra de teatre i que no vingui ningú, pots fer un càsting i que no t’agafin, fins i tot pots anar a veure una obra i pensar que és a tu que t’hauria agradat fer aquell paper. Mesos que tens feina i altres que no en tens gens. Jo sempre estava pendent dels altres. Per què ho necessitava? És igual que la droga, pots estar-hi enganxat. I també, igual que la droga, és un iceberg: hi ha el que veiem a sobre, i el que hi ha a sota, que és molt més gran. Per què necessitava tant la feina? Per què necessitava drogar-me per anestesiar el dolor? Què em feia mal?

Ha trobat les respostes?

Aquest és el treball personal que has de fer, el que has de canviar. I jo he après a canviar moltes coses de la meva vida que no em feien bé: no exigir-me, aprendre a avorrir-me... He demanat als nebots que m’ensenyin a jugar a la consola! Això no ho podia fer, abans: necessitava adrenalina. Quan consumia, no ho feia cada dia sinó de tant en tant, com a premi. Però què passa si ets addictiu? Que comences i no pots parar.

Però la seva feina continua essent d’adrenalina...

Sí, la meva feina et fa volar: una obra de teatre, un rodatge, fins i tot un doblatge. L’altre dia en parlava amb Pep Sala, i coincidíem. Surts d’un concert o d’un teatre, tot ha anat bé, un èxit... i arribes a casa, i pots sentir-te sol. Jo em posava a consumir. Però he après a viure d’una altra manera: potser ara m’encanta anar a prendre’m un refresc amb la gent que ha vingut a teatre, o anar a casa i llegir o escriure. He canviat l’ordre de prioritats.

Ha après a dir que no? Al llibre explica que feia autèntics equilibris per combinar feines, perquè sentia que allò que li oferien era per vostè, i no s’ho podria perdre!

Sí, com quan estava rodant Habana Blues a Cuba i sense permís de Benito Zambrano, el director, em vaig escapar a Mèxic per fer el doblatge de Tobey Maguire a la segona part de Spiderman . És que havia de ser la meva veu! Ara he après a dir que no, i que ho faci un altre si jo no puc. La vida que tinc ara és la que m’agrada, per fi, i ho protegiré com sigui. Avui he tingut un dia força embolicat? Doncs demà no faré res. Sap quin és l’avantatge de ser una persona addictiva? Que també et pots enganxar a la vida sana.

De fet, al llibre ho descriu: va ser quan feia teràpia i arribat un moment, ja es va sentir desconnectat del personatge Roger Pera.

Per força. No perquè hi estigués obligat, eh? Que estava en un lloc molt bonic i podia haver marxat quan volgués. És perquè, per pri-mera vegada des de que tenia 8 anys, no tenia feina! Bé, sí que en tenia, la de rampinar males herbes i altres feines físiques. De fet, a mi potser em va costar més de desconnectar que a altres companys, però ho vaig fer. Al principi, penses que tots els altres sí que estan malament, però tu no. Fins que t’adones que tot el que han passat ells, també ho has passat tu! Jo vaig fer dos tractaments, aquest que explico i un altre posterior. El primer, per recuperar coses com la família i el segon, per recuperar-me a mi mateix. Per aprendre que el cervell, durant molts anys, anirà tirant cap allò que ell li agrada. I això ho has de sentir molt endins, molt.

Parlem del teatre en aquest moment. Com veu la situació? Es va trobar amb obres en cartell quan es va declarar l’estat d’alarma. Pot continuar fent-les?

Vaig tornar amb Orgasmos,  on som dues persones a l’escenari. Si tens un teatre de 400 persones, i te’n deixen venir 150, pots tirar. Una mica per amor a l’art, però pots. Ara bé, a les obres més grans com Papá Mozart , que fèiem amb el meu pare, i que vol dir que hi ha actors, músics... podíem ser entre 20 i 50, segons si l’orquestra era de cambra o simfònica. Crec que el teatre viurà fent petits invents, però les produccions grans, fins que no hi hagi la vacuna.

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre