x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n'és, de complicat”

  • ANNA SÀEZ
Actualizada 04/10/2021 a las 11:31

És la primera dona que ha presidit l’Ateneu Popular de Ponent, però no l’espanten els reptes. També ha fet de ‘Gaspara’ a la cavalcada de Reis de Lleida del 2019, ha sigut regidora pel PSC a la Paeria amb només 25 anys, saïda mora dels Al·leridís a la Festa dels Moros i Cristians. Costa seguir-li el ritme. Aquesta assessora fiscal sap treure rèdit del rellotge i aprofita cada hora. Sempre s’ha implicat en les activitats culturals de Lleida i quan li van proposar rellevar Soriano-Montagut al capdavant de l’Ateneu, no s’ho va haver de pensar gaire. És una època complicada, però res no li esborra el somriure.

Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n’és, de complicat”

Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n’és, de complicat”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n'és, de complicat”

SEGRE
Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n’és, de complicat”

Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n’és, de complicat”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Carmina Pardo: “Tothom hauria de ser regidor una temporada per saber com n'és, de complicat”

SEGRE

Aquesta entrevista ha costat. I no pas perquè Carmina Pardo sigui una dona de poques paraules o poc accessible: és que no para! Finalment, però, un matí quedem a l’Ateneu Popular de Ponent, que presideix des del desembre de 2020.

Primera presidenta de l’Ateneu Popular de Ponent en quaranta anys… Déu n’hi do el que ha costat, més si tenim en compte que les dones són sempre majoria als actes culturals.

En el fons és el reflex del que passa a tot arreu. Les dones hi som, però a l’hora de fer un pas endavant per ocupar un càrrec, encara que sigui un càrrec entre cometes, com aquest, ens sentim impostores, com si no ens toqués. I el cert és que tot han sigut facilitats. No em puc queixar de res tot i les complicacions afegides que ha suposat la pandèmia i al fet que substituïa un president, Miquel-Àngel Soriano-Montagut, que portava sis anys en el càrrec, cosa que crea unes inèrcies que han fet que jo m’hagi hagut d’adaptar a una manera de fer i ells s’hagin hagut d’adaptar a mi. Està sent una molt bona experiència. Però sí, quaranta anys perquè hi hagi una presidenta de l’Ateneu!

Durant anys, entitats tan diferents com l’Ateneu o el Col·legi d’Arquitectes eren al capdavant de l’activitat cultural que es feia a Lleida. Ara aquesta responsabilitat recau en les institucions polítiques. Ja ha de ser així?

El moment polític és un altre. L’Ateneu neix en plena Transició, el 1979, quan tots havíem de fer de tot perquè no hi havia res. Aleshores sentíem una necessitat absoluta de trobar-nos i compartir espais ideològics. I això va fer que les entitats, i aquest és un fenomen que es va repetir a tot l’estat, es convertissin en eines de transformació sociocultural molt potents. Quan vam anar avançant cap a la democràcia, aquest paper va correspondre a les institucions i, en certa manera, això va matar les entitats. La gent pensava que ja ho farien tot des de la política i aquell esperit de participació es va perdre. Anys després ens hem adonat que les coses no es fan soles, que hi ha d’haver algú que empenyi, que pensi.

Vostè ha sigut de les de passar al davant.

Sí, jo soc de les que m’implico i ara, per exemple, també soc sòcia de la Baula, com d’altres membres de la junta de l’Ateneu, perquè crec en el moviment associatiu que afavoreix maneres de pensar innovadores i crea espais de debat democràtics i de respecte.

Ha estat capitana dels Moros i Cristians, també.

Sí, em van escollir els companys de la comparsa un dia que no vaig poder anar a l’assemblea. I la veritat és que, malgrat la sorpresa inicial, em va fer molta il·lusió, perquè m’he implicat en aquesta festa des del primer dia. Les tradicions populars posen en xarxa gent amb qui potser no et trobaries en una altra situació, i això és molt enriquidor. Es crea un sentiment que és difícil de traslladar a qui no forma part de la festa. Vaig ser la primera capitana dels Al·leridís el 2018. I espero no ser l’única!

I la primera reina Gaspara. O va ser una dona fent de rei Gaspar? Com va portar la polèmica?

Quan jo era petita els Reixos sempre eren els mateixos. Ho van ser durant 25 anys, de fet! Recordo perfectament que anàvem a veure’ls a la Paeria. Un any els meus pares em van preguntar què m’havia dit el rei Melcior, vaja, Melchor, com li’n dèiem aleshores. I jo vaig respondre amb tota naturalitat que el rei es deia Enric, perquè havia sentit com saludaven l’Enric Castells. Naturalment, no vaig tardar a lligar caps. Va ser un encert fer canvis. Cada any reis nous, com ha de ser. Ara, tot i ser feminista, mai no m’havia plantejat que una dona pogués fer de reina. Quan em va trucar l’alcalde, Miquel Pueyo, per proposar-m’ho em va descol·locar. Però vaig creure que, gairebé per militància, havia de dir que sí. Després va venir el dilema de com em vestiria, si faria una exhibició absoluta del meu gènere o no… Vaig tenir les meues contradiccions, com és normal. Tothom hi deia la seua i un dissabte em vaig desconnectar de tot i de tothom i vaig reflexionar sobre com ho veia jo. Per a mi, no era un home ni una dona, era un personatge. I jo el veia amb barba. I per què no una dona barbuda? Per què no reivindicar el dret de les dones a portar pèl? M’ho vaig passar molt bé. Va ser màgic! No negaré que m’hauria agradat que s’hagués entès que era la reina Gaspara, encara que l’aspecte fos el del rei Gaspar.

Quin record en té, del seu pas per la política? Va ser regidora de la Paeria quan era molt jove.

Vaig ser regidora durant vuit anys. Vaig arribar a l’ajuntament la segona legislatura. Vaig tindre molta sort perquè vaig trobar-me gent com Vicenç Ximenis o Jaume Magre o Maria Burgués, referents absoluts. Em van ensenyar que la política requeria compromís, saber-te envoltar de bons tècnics, tenir sensibilitat de servei públic… Estic molt en contra dels tecnòcrates. Has de tenir una formació, és clar. Però el que és important de veritat és complir aquests altres requisits que deia. La primera legislatura es va treballar molt, però amb coses que no es veien, perquè es van haver de fer coses tan bàsiques com clavegueres. La ciutat hauria de saber que no hi havia cap mena d’infraestructures. Estàvem deixats de la mà de déu. Jo era de les crítiques, en part perquè era molt jove i tenia pressa a recuperar les llibertats. Un dia vaig fer un article criticant que es deixés perdre un patrimoni com la façana de Lo Baratillo, i em va trucar el Siurana per dir-me que era cert que hi havia moltes coses a fer i que si volia ajudar a canviar la ciutat, que m’incorporés a la seua llista. I així va ser com vaig entrar en política. Vaig aprendre moltíssim. Van ser quatre anys intensos. La segona legislatura la vam començar a l’oposició després d’una campanya molt bèstia de Manel Oronich. Vam perdre, com ja se sap i després va venir la moció de censura, que a mi em plantejava dubtes perquè, a priori, si la ciutadania havia escollit aquell alcalde qui era jo per voler canviar-lo? Però, a la vegada, estava convençudíssima que no era bo per Lleida que aquell senyor seguís a la Paeria. Em sento orgullosa d’haver contribuït a passar pàgina amb la moció de censura. Però vaja, que l’experiència com a regidora durant aquests vuit anys és molt bona. Val a dir que en aquell moment no cobràvem ni un duro. Si no ho recordo malament ens pagaven 8.000 pessetes per assistència als plens i prou. Només tenien un sou els quatre que tenien dedicació exclusiva. El pressupost de l’ajuntament no donava per pagar-nos a tots.

Es va quedar amb ganes de seguir?

No, sempre vaig tenir clar que no em perpetuaria com a regidora, perquè crec que després d’un temps has de tornar a la teua professió. Això sí, penso que va ser una etapa molt bonica i com que em sento molt còmoda amb la gent jove, intento traslladar-los aquesta passió.

Diu que s’ha de motivar la gent jove a entrar en política i sembla que vostè ho ha fet: té una neboda que és tinent d’alcalde a la Paeria, Jordina Freixanet.

Ens assemblem molt. L’interès social i de servei públic sempre els havia tingut. Una vegada me la vaig emportar a un acte que feien els socialistes i ella, amb només tretze o catorze anys, va descobrir tot un món que li va interessar molt. Jo li vaig dir que entrar en política estava molt bé, però que primer s’havia de preparar bé. Un polític que depèn del càrrec no pot ser crític. I dic ser crític no en el sentit de tocar la pera, sinó d’aportar i obrir debats. Has de tenir les mans lliures. Si tens el cul llogat, malament.

Li dona consells?

Parlem molt. No perquè li hagi de donar consells, sinó perquè recordo de la meua etapa política que et sents una mica sola. Sempre he pensat que als ajuntaments grans hi hauria d’haver dos regidors voluntaris que anessin canviant perquè la ciutadania s’adonés de com n’és, de difícil, i de quanta feina hi ha. Tots els presidents de les associacions de veïns haurien de passar per la Paeria. El dia a dia se’t menja. Tens molta responsabilitat i tothom, sense terme mitjà, o et critica o t’aplaudeix. Necessites distància. Jo procuro donar-li aquest espai perquè pugui ser ella, perquè no perdi la força pròpia. Hi ha polítics que només busquen la confortabilitat, però acaben sent dictadors. Al bon polític no li ha de fer por la crítica, ni caminar pel carrer. Però també necessita la confiança d’algú proper.

La preocupa l’ascens de l’ultradreta?

El capitalisme salvatge ens hi ha portat. Una societat que deixa tirats els emigrants quan no els necessita és antihumana i ara, a sobre, s’hi afegeix la pandèmia, que ens ha recordat que som molt vulnerables. M’agrada pensar que hi haurà un canvi amb solucions que ara no soc capaç d’imaginar. Filosòficament es parla dels interregnes, aquell moment en què el que és vell encara hi és i no desapareix, però el nou no acaba d’aflorar.

És molt de Lleida, però el seu paradís particular és a uns quants quilòmetres.

El Vilosell és el meu refugi. Jo soc una enamorada de Grècia, de la seua llum i l’he retrobat aquí. És un poble preciós i molt obert. Compto que es va veure abans una minifaldilla al Vilosell que a Lleida.

Descubrir
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre