x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

  • PER GINA DOMINGO / FOTO: RAFA ARIÑO
Actualizada 18/10/2021 a las 17:47
Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

Rafa Ariño
Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Miquel Puig: “La robotització crea o aturats o funcionaris. Triï vostè”

Rafa Ariño

Els salaris de la ira és el darrer llibre de l’economista Miquel Puig, en què intenta explicar per què els sous no han crescut des dels anys vuitanta. Afirma que no és un manual del que s’ha de fer sinó de buscar les causes de les greus crisis econòmiques que afecten especialment les zones industrialitzades i que estan generan milions d’indignats.

Per a Puig, els governs no poden ignorar tota aquesta gent perquè acabaran reaccionant provocant una onada de moviments populistes i posa com a exemple els casos de Trump als EUA o Johnson a la Gran Bretanya.

Està acostumat a les entrevistes.

Només arribar s’asseu còmodament i espera que la periodista comenci com si ja sabés el que li preguntarà i ell ja sap el que contestarà. Porta cinc llibres publicats i tots tenen alguna cosa en comú: una anàlisi profunda des de la perspectiva d’un economista teòric, del perquè de les diferents crisi econòmiques.

És el doctor Miquel Puig, que acaba de publicar Els salaris de la ira, en què analitza l’estancament dels salaris des dels anys vuitanta i apunta que la solució està en una intervenció directa de l’Estat en diferents àmbits.

Els salaris de la ira s’ha col·locat entre els deu llibres més venuts de no-ficció en català. Vostè afirma que l’empobriment de molts amenaça la democràcia però jo em pensava que el que més amenaça la democràcia és la corrupció, els populismes.

Sí, perquè de demagogs sempre n’hi ha hagut.

Propostes xenòfobes, propostes antiglobalització, sempre han estat aquí, des de sempre, però és ara que tenen èxit. I on tenen èxit? Doncs entre grups de persones que senten que el progrés social i econòmic els ha deixat de banda.

El cas dels Estats Units és el més paradigmàtic. Trump guanyà fa quatre anys les eleccions perquè hi ha una bossa de votants molt important que està situada a la vall de l’Ohio, on quatre estats que havien votat tradicionalment els demòcrates es passen al partit Republicà.

Per què? Perquè és la zona més desindustrialitzada i ha patit, i molt. El cas de Gran Bretanya, amb el Brexit i Johnson, té lloc perquè el nord d’Anglaterra, una zona tradicionalment laborista, ara vota Johnson.

Per què? Perquè estan indignats amb la desindustrialització que ells identifiquen amb l’adhesió a la Unió Europea i amb la immigració. El mateix ha passat a França.

El triomf de Le Pen també està molt localitzat en zones obreres que han estat víctimes de la desindustrialització i que se senten empobrides en relació amb la resta de la societat, i estan indignades.

Vostè al llibre identifica la desindustrialització, la immigració i el comerç internacional com les grans causes d’aquesta descompensació i desigualats i proposa la intervenció de l’Estat. Com i quan s’ha de fer aquesta intervenció?

Aquest no és un llibre de política econòmica, del que s’ha de fer, sinó un llibre d’economia política, en el qual s’intenta explicar el que està passant i aportar una causa.

Una causa que jo crec que rau en el fet que la democràcia liberal occidental està en crisi. A Els salaris de la ira, cito un gran economista del segle XIX, David Ricardo, que a la tercera edició del seu llibre, Magnum Opus, afegeix un capítol on afirma que les queixes dels obrers contra la mecanització no són absurdes.

Tenen raó els obrers. La mecanització els està perjudicant.

Ell no és un economista que vagi contra la mecanització, però afirma que els obrers tenen raó. Jo el que dic, molt més modestament, és que totes aquestes persones que estan enfurismades, i que voten Johnson, Trump o Le Pen, i que aquí potser acabaran votant Vox, tenen raó d’estar enfadats, només dic això.

I per tant, si els ignorem, aquesta gent reaccionarà.

Vostè esmenta la immigració com una de les causes, no l’única. Llavors la famosa frase de José Luis Zapatero de que “aquí cabemos todos”.

És un dels elements.

La immigració perjudica els treballadors que competeixen directament amb els immigrants. I és així.

Si aquí vinguessin molts metges, lògicament els metges veurien com la seva situació empitjora. No oblidem que els Estats Units es prea de ser un país d’immigració, però si tu tens el títol de metge i vas als Estats Units no et deixaran exercir.

La immigració és un element més.

Què es pot fer, doncs, amb la problemàtica dels salaris que no s’han actualitzat des dels anys vuitanta?

Primer de tot, prendre consciència de la situació.

Però vostè enumera les causes i jo vull saber les solucions. Què es pot fer per canviar aquesta situació?

Hi ha solucions.

Està clar. Per exemple, la robotització destruirà una gran quantitat de llocs de treball.

La història ens ensenya que la immensa majoria d’aquests treballadors no trobaran una feina qualificada perquè és molt difícil reciclar una persona a partir d’una certa edat. El que sí que es pot intentar és que treballin.

I, per tant, l’Estat ha de fer dues coses. Primer, comprometre’s a donar-los feina, que no serà una feina gaire qualificada, i segon que els ingressos que percebin aquestes persones per fer una feina no gaire qualificada siguin dignes.

Però ens estem trobant que en feines qualificades els sous també són baixos.

Joves amb graus universitaris i màsters que estan cobrant 1.300 euros al mes, que al cap i a la fi és el que cobra un treballador en una feina poc qualificada o sense formació. No hi ha gaire marge en els salaris entre una feina qualificada i una altra que no ho és.

És veritat, hi ha poca distància.

Jo no la conec, la solució... Aquí, els gran perjudicats són els joves.

I s’ha fet un gran esforç per protegir els jubilats i es continua fent, s’ha fet un esforç per protegir els que ja treballen i els més perjudicats són els joves, sens dubte.

No hi ha una vareta màgica per resoldre aquesta qüestió, doncs.

No hi ha vareta màgica, no existeix.

I ara que volen endarrerir l’edat de jubilació.

encara serà més greu per als joves.

I tant! Per als joves estaria bé jubilar totes les persones grans, però això és un altre tema i ens planteja un altre problema, que és la sostenibilitat del sistema de pensions.

Vostè fa uns dies va estar a Andorra, on va impartir una conferència i va dir que l’actual sistema turístic que tenen és inviable i els va recomanar un canvi de dalt a baix.

Andorra és un país que ha apostat per portar molt turistes, mantenir els preus baixos i, en el cas del turisme, per mantenir aquests preus els salaris han de ser baixos. Per tant, Andorra ha optat per posar un salari mínim.

I això què ha fet? Que el turisme d’Andorra hagi tingut un desenvolupament extraordinari, però que no s’hagi traduït en millors salaris sinó en més treballadors. En aquests moments, a Andorra per cada tres residents hi ha entre una i dos persones amb permís de residència i treball.

Andorra és un cas insòlit, perquè normalment quan un país augmenta el seu PIB és, en part, perquè incrementa la població dels que treballen i perquè pugen els salaris dels que treballen. Els cas d’Andorra és insòlit perquè només ha augmentat el nombre de treballadors.

És un cas paradigmàtic, d’un país que ha apostat per ser molts a força de mantenir salaris baixos. Ei! I Espanya ha fet el mateix, Catalunya ha fet el mateix.

En comptes de vendre car el producte que té, que és extraordinari, el que ha fet és vendre molt. En lloc de tenir quatre turistes que paguin molt, s’ha optat per tenir vuit turistes que paguin poc.

Per tant, en comptes de tenir quatre cambrers en tenim vuit, i els hem d’hagut d’importar, els hem anat a buscar a fora. I això jo mantinc que és profundament insolidari.

Perquè nosaltres volem atreure els turistes perquè no marxin a un altre lloc. I el que hauríem de fer és deixar que busquin altres destins i que els romanesos puguin atendre els seus turistes, que al Carib els atenguessin els caribenys, i que no haguessin de deixar els seus llocs d’origen i poguessin treballar dignament sense haver de marxar.

Encara hi ha molta feina a fer, no?

El que està clar és que el sector públic ha de créixer.

Perquè fa molts anys que mecanitzem, automatitzem i per tant fa molts anys que estem fent innecessaris molts llocs de treball. Ara mirem amb perspectiva històrica.

Què fan ara aquests treballadors que no poden estar al sector privat, perquè està tot automatitzat? Doncs són mestres, professors, policies, agents socials... Escolti, a les fàbriques no queda gent, al camps els pagesos han plegat.

Per tant, gràcies al fet que el sector públic ha absorbit tota aquesta quantitat de gent tenim estabilitat social, perquè si no hi hauria una revolució i tenim serveis. Com més aviat acceptem que el sector públic ha de créixer, que està obligat a crear llocs de treball, millor.

Però el sector públic no genera riquesa.

Però què farem amb tota aquesta gent que sobrarà amb la robotització? Els posem a l’atur i els donem un subsidi? Els donem una renda garantida? Més val que els donem feina! Encara que, com ha dit, són feines que no creen riquesa, d’acord, però és una gent que tenim i que hem fet innecessària, perquè el producte que creaven ara es fa a la Xina o el fa un robot.

Doncs mira, almenys que prestin un servei públic.

O sigui tots funcionaris.

Bé, als països nòrdics, que van molt al davant nostre, tenen més funcionaris que nosaltres.

Els robots creen o aturats o funcionaris. Triï vostè.

Està bé com a titular... [rialles].

I vostè com veu el futur de Lleida? Tenint en compte que estem en una demarcació amb molt poca indústria, basada en el sector primari, que en moments ha estat infravalorat i que els joves deixen de treballar la terra.

El sector primari és com tots.

Primer va ser menystingut i es va sobrevalorar la indústria. Penso que té molt de futur si té molta ciència dins.

Si no s’aposta per la ciència en aquest sector més val que l’oblidem. Perquè fer tomates d’una forma tradicional ens porta al fet que vinguin del Marroc.

El que no podem fer és pretendre conrear tomates quilòmetre zero, fetes amb treballadors quilòmetre 2.000. Això no és ètic.

És millor comprar tomates quilòmetre 2.000, produïdes amb treballadors quilòmetre zero. Penso que si apostem per la ciència en el sector primari, tenim un gran futur.

Lleida té tres actius impressionants: té sòl, cosa que a Europa escasseja, té aigua i té una localització perfecta. Lleida és a prop de tot arreu.

Descubrir
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre