Conviccions perilloses
Sóc conscient que resulta fàcil criticar qualsevol cosa que tingui a veure amb el bel·licisme i encara sembla més previsible que l’objecte concret de la crítica es relacioni amb l’exèrcit dels Estats Units. Malgrat les indubtables conquestes en tots els àmbits de progrés que han omplert la història d’aquest país, i que han estat a més mirall de les altres civilitzacions occidentals, l’imperi també ha motivat alguns dels fets més ignominiosos dels dos darrers segles, i justament amb l’exèrcit com a exponent i punta de llança. És per això que no em sorprenen i sí que em susciten tot de comentaris pel cap baix crítics les afirmacions que em ballen pel cap de fa uns mesos, des que vaig llegir per Internet una entrevista que li van fer al marine i franctirador dels SEAL a l’Iraq Kevin Lacz, senyor de certa notorietat tant per haver mort un reguitzell de mujahidins durant la guerra com per haver estat company del cèlebre i ja traspassat Chris Pyne,
sniper
que va matar ni més ni menys que 101 enemics a la guerra iraquiana i que va ser immortalitzat per la direcció de Clint Eastwood a
El francotirador
, pel·lícula en què el mateix Lacz interpreta un paper i en què va fer d’assessor durant el rodatge.
A la pregunta del periodista sobre els possibles càrrecs de consciència i els probables malsons arran d’una feina tan terrible, Lacz assegura, entre altres coses i vista la inaudita crueltat dels fanàtics islamistes, que “disparar-los és el millor que es pot fer” i que “el món és millor sense ells”. Es mostra convençut que els seus blancs “no es mereixien un futur, per la seva brutalitat eren els dolents i això els validava com a blancs”. No seré pas jo qui objectarà gaire convençut el dret a gaudir d’un futur a una gent que, efectivament, ha demostrat a bastament la seva crueltat indiscriminada, però no deixa d’inquietar-me la seguretat contundent de Lacz. Encara que l’individu al teu punt de mira pugui ser l’encarnació sobre la terra del mateix Mal, no deixa de tenir aquella forma d’ésser humà que provoca vacil·lació en qualsevol persona a punt de disparar que es preï de ser persona i notar un tremolor al dit del gallet. Al capdavall, aquesta debilitat en particular hauria de ser un gran bé. Lacz es limita a les respostes del manual simplista d’americà castigador (“als Estats Units molta gent tenim clar que les armes dissuadeixen els dolents”) i que el salvatgisme comprovat dels islamistes no els pot permetre la redempció. Convicció agosarada, especialment delicada si ens atenem al fet que Lacz desconeix l’abisme humà, incopsable, d’aquella incerta figura que corre davant seu i que és a punt de ser executada. El mateix Lacz, amb aquesta visió tan perillosament unidimensional, podria haver nascut en algun altre lloc equivocat del planeta i haver canalitzat les seves seguretats cap al fanatisme que blasma i contra el qual ara lluita. O no?
