x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

L'única pregunta

  • EDUARD ROURE
Actualizada 26/02/2019 a las 15:10

Arriba un moment en què has d’escriure la columna que hauries volgut no haver d’escriure mai. Això passa quan la mort, aquesta impúdica amarga, assalta la parcel·la dels teus afectes personals i sents la necessitat desesperada i urgent de conservar la presència de qui se n’ha anat, amb el millor recurs que tinguis a mà, que en el meu cas és el de la paraula. La irrealitat que de cop ho sobrevola tot, feta d’una matèria espessa en què es barregen la sensació de pèrdua, la ràbia i el desconcert, s’agreuja quan preval la evidència contundent que no tocava, que la impúdica amarga s’ha permès un dels seus cruels capricis i ha segat el fil d’una persona jove, bona, que encara havia de sembrar molt en el complicat i tanmateix gratificant trajecte de la vida. Tot just feia un curs i mig que coneixia la Núria, des que vaig començar al mateix institut on treballava ella, però va ser temps de sobra per convèncer-me que tractava amb una persona d’una indiscutible bondat, dedicada als seus alumnes amb l’abnegació i la passió genuïna dels bons docents, alegre, activa, compromesa amb el seu entorn social. I et preguntes per què, i fas tot allò previsible i antic que els humans ens hem avesat a fer des que vam ser conscients que no trobaríem respostes racionals. Negar un sol vestigi de justícia còsmica. Maleir la idea de Déu per absurda. Bandejar en un rapte de ràbia el revers bonic de la vida. I quan ja has complert amb tot això, et tornes a preguntar per què, i llavors potser assoleixes la lucidesa necessària per no escarrassar-te més en el bucle. El que diràs pot ser un consol pobre a la vista de segons qui, fins i tot als teus propis ulls unes hores abans, quan rebies la notícia amb incredulitat i atordiment, però a la fi arriba: veus la tristesa dels altres, busques l’abraçada d’aquells amb qui vas compartir la seva coneixença única, i les mostres de dolor d’aquests altres, que cobren la mateixa forma del teu dolor, s’ajunten i s’escampen al teu voltant com una simfonia de dolor general; per sota de la melodia trista traspua l’harmonia d’alguna cosa que et depassa i que esdevé bella. No saps com però sí: bella. És el rastre d’amor que deixa l’absència. Ens tornarà a passar pels segles dels segles. Negarem la justícia del món, Déu, l’alegria, la bondat. Voldrem convèncer-nos que el patiment és l’única veritat constatable en la nostra existència sotraguejada. Però al llarg del camí incert, mentre travessem una vegada i altra els guals pel riu del dolor, seguirem fent voleiar incansables, tossuts, il·lusoris, l’única pregunta important, la que es demana si l’amor és real. I després d’assistir a l’escena comuna pel dol de persones bones com la Núria, no ens quedarà altra que respondre amb un vehement i invencible sí.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre