L'última traïció

A ningú se li escapa que la nova proposta del PSC de revisar la llei d’immersió lingüística a Catalunya, per tal, diuen, d’adaptar-la a les necessitats reals de cada “entorn social”, és una maniobra per erosionar-ne la vitalitat a l’ensenyament i, d’aquesta manera, ocupar l’espai social i electoral que probablement deixarà vacant Ciutadans després de la monumental escombrada que el partit taronja va patir als comicis de l’Estat. Lluny queda l’actual PSC d’aquell partit de vocació catalanista que provava d’esgrimir perfil propi enfront del sucursalisme dictat pel PSOE des de Madrid, i que buscava captar per a la causa del català l’àrea metropolitana, sense biaixos partidistes i pel bé de la cohesió social.

De la vella guàrdia dels Obiols i els Reventós no se’n va saber mai més res, i als Maragall, els únics que en temps candents de tripartits es creien allò del federalisme, se’ls van carregar sense miraments. Ara han tallat l’últim fil que els lligava a la sensibilitat catalanista: el consens de la llengua. Enhorabona per la consumació del viratge. Hi ha tan poca habilitat en l’estratègia que potser no s’adonen que ja estava inventada i evidenciada; empescar-se el foment d’un model trilingüe de català, castellà i anglès per anar arraconant la molesta llengua minoritària ho va posar en pràctica el PP a les illes Balears, magnífic detonant per al conflicte que justament no calia. Inventar-se i denunciar una “instrumentalització” de la llengua per part del nacionalisme també és no saber veure la realitat complexa i tossuda de les aules; si més no, què entenen ells per instrumentalització? La realitat: haver de sortir contínuament a defensar un model d’immersió, legal i consensuat, davant dels atacs constants. Està bé, digueu-ne instrumentalització. La llengua nostra és un instrument de cohesió social i de pura dignitat. Perquè en temps de la Transició i el lent redreçament de les institucions, la cultura i els símbols que ens corresponien, vam acabar aconseguint una llei que, per damunt de tot, evitava la construcció de dos països diferents en funció de la llengua que parlaves i la cultura de la qual provenies, sense fer renunciar a res a ningú i amb l’afegit miraculós de garantir la supervivència de la llengua feble. La que, de retruc, oferia un ascensor social als castellanoparlants d’extracció més humil. La memòria d’on va sorgir tot allò desacredita sense pal·liatius els tradicionals mesquins que han volgut identificar la llengua catalana amb l’alta burgesia, la dreta i l’elit clientelar i convergent. No senyor: el català és l’idioma del poble, el que enfonsa les arrels de generacions en aquesta terra i el que vingué d’Andalusia, Extremadura, Castella, el Marroc, Gàmbia, l’Equador o Romania. El poble de qui els socialistes ja s’han divorciat.