Vull cultura
Ja he llegit unes quantes manifestacions a través de xarxes socials demanant, si no la supressió, sí l’escurçament de les seccions d’esports als informatius, atesa la manca de notícies remarcables per efecte de la cancel·lació de la pràctica totalitat de les competicions esportives. Una petició assenyada que, com sempre que es tracta d’esports, amb distinció especial per al futbol, ha caigut en sac foradat. No es pot rebutjar que, si en un club com el Barça, que mou tan capital econòmic i social i té tanta magnitud en l’imaginari del país, es destapa un forat a la caixa com el que s’han assegurat de fer-nos arribar mitjans d’aquí i d’allà, aquest fet ocupi convenientment la secció d’esports, faltaria més. Si després d’entestar-se a no moure les dates del megaesdeveniment de les Olimpíades de Tòquio, finalment els seus responsables baixen del burro, bo és que els periodistes esportius ens ho facin saber, també. Que aquell personatge inenarrable i cavernari del Tebas es deleixi per reprendre la Lliga de futbol abans del que la prudència sanitària demana, és un perill del qual cal avisar, públicament.
Però entenguem-nos: a què treu cap fer una exposició inacabable de les pintoresques i simpàtiques solucions domèstiques dels esportistes d’elit per mantenir la forma o matar l’avorriment? En quina mesura contribueix al bé comú el reguitzell de desitjos convencionals i rebregats, sense gràcia de prosòdia i oratòria, que ens engalten aquests esportistes dia sí dia no? Cal que ens embadoquem davant la pantalla (a l’hora dels informatius! La
Zona Zàping
és una altra cosa...) mirant com fan trenta tocs de peu seguits a un rotllo de paper higiènic? La crisi al Barça, l’ajornament de les Olimpíades, els desvariejos del Tebas o el rosari de cancel·lacions d’esdeveniments esportius es poden explicar en detall i profunditat, cada un el dia que toqui, en cosa de cinc profitosos minuts.
No hi ha res més, en l’àmbit esportiu, i almenys pel que fa als mitjans públics, que valgui per als espectadors com a fet d’interès general, més si les prioritats han de quedar especialment clarificades en moments tan difícils i incerts de pandèmia. Aquestes seccions d’esports allargassades, infantilitzades, buides, innecessàries, escatimen al noticiari una quantitat vergonyosa de temps. Ja n’hi ha prou!
A ningú se li acut quin sector professional, molt directament vinculat a l’oci i la formació de les persones, colpejat com tots per aquesta nova crisi devastadora, es podria promocionar ara durant els extensos minuts dedicats al no-res i la frivolitat més improductiva? A la premsa no es coneix una manera més plena d’intentar fer-nos feliços? Una llavor que penetri i creixi en els dies posteriors al confinament...
