SEGRE
Publicado por

Creado:

Actualizado:

Em pregunto, ara a finals d’any en què urgeix el balanç, què n’hem tret de la suposada negociació de seda d’ERC amb el govern espanyol. Es podria entendre l’opció possibilista davant d’un Estat amb tots els recursos per esclafar-nos quan li plagui, però fins i tot les vies possibilistes obtenen un mínim rèdit. I ens trobem, per contra, després d’una llarga i penosa travessa amb referèndum inútil, cops de porra i dirigents empresonats, que encara hem perdut les molles amb què anàvem fent la viu-viu fa vint anys, quan vivíem en el corralet pujolista. Per això no els calia als republicans tants maldecaps i operacions de màrqueting: una confrontació directa amb l’Estat no ens hauria reportat tampoc res però almenys hauríem mantingut una certa integritat, filla natural de la coherència, que és l’únic combustible que et permet anar tirant fins a atènyer una nova oportunitat. És clar que Déu me’n guard de tornar a una era similar a la Pujol, però entenguem-nos: molt negociar i pregonar la confrontació intel·ligent, l’estratègia a mig termini, i ens topem amb el fet que aquells malabaristes de Podem, socis del govern d’Espanya i els suposats garants del bon progressisme, a Catalunya passen olímpicament de demanar la llei d’amnistia per donar una sortida als presos polítics. De tant negociar, quedem com a rucs. Què carai s’ha negociat? La nostra llengua minoritària, tan seriosament amenaçada, va viure raonablement blindada en l’àmbit de l’ensenyament fins fa quatre dies, gràcies a l’aval d’una llei pròpia, i ara ens topem amb un ambigu i relliscós redactat de la llei Celaá que, segons com s’entengui, habilita el Ministeri per imposar mesures lingüístiques, mentre el TSJC resol que un 25% de les classes a Catalunya s’han de fer en castellà. Si indiscutiblement anem a pitjor, de què serveix negociar tant? De vegades me’n faig creus del foc d’encenalls en què ha quedat aquella antiga èpica que va desembocar en l’1 d’octubre del 2017. Vam arribar a arriscar el físic per posar un paper en una urna, ens van desbaratar un govern legítim i ens vam sentir a dir colpistes i nazis. Per una paga tan migrada rebuda a canvi (què dic migrada, inexistent) no hi hauríem de tornar a posar el coll. Una altra possibilitat seria la manera de pensar com ens ho podríem fer per erigir a la fi uns líders que ens mereixin la confiança per a empreses difícils. Uns líders capaços. Encara no hem sabut descobrir si existeixen en alguna banda. Mentre esperem l’improbable adveniment, centrem-nos en les urgències i quedem a l’aguait del que pretenguin fer amb la nostra llengua, el tresor pel qual batallem des de fa segles. Un objectiu de defensa concret i reconeixible, un agafador que ens dignifica i pot donar sentit a la nostra noble tossuderia. Qui sap si aquesta actitud no esdevindria la primera pedra d’un nou intent polític, d’una il·lusió col·lectiva renovada.

tracking