Esperpent olímpic
Una de les mostres mes explosives que el país ens ha brindat sobre la condició esperpèntica en què s’ha enquistat d’un llarg temps ençà és la de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Al voltant d’una idea tan absurda, tan inesperada per a un país eminentment mediterrani, s’han generat derivacions de guió delirants: la pugna entre Aragó i Catalunya, les barrabassades verbals de l’inenarrable president Lambán, la insisència des de la Generalitat a elaborar renovats informes per validar la capacitat catalana de dur a terme a soles el gran aquelarre inexplicable.
Mentrestant, la perplexitat impera entre la ciutadania: se li reclama separar els residus domèstics, limitar la utilització de l’automòbil i atendre l’afectació dels gasos que emet, estalviar en energia... En definitiva, adquirir consciència ambiental apel·lant a la significació i transcedència dels petits canvis de la seva vida domèstica i quotidiana.
Perplexitat manifesta no només per tractar-se de l’enèsima demostració del cinisme d’uns governants incapaços de prendre les regnes de l’emergència climàtica i que deleguen covardament la responsabilitat en els seus governats; també perquè promocionen a bombo i platerets, generant focs en cada àmbit que les seves ocurrències trepitgen, de l’exemple més paradigmàtic del malbaratament energètic i la desolació ambiental: els jocs olímpics d’hivern en unes comarques que, al pas ineluctable del canvi climàtic, es poden quedar sense neu en poques dècades. Ells, però, amb una constància digna d’invertir-se en causes més lloables o realistes, no cessen en l’incert combat. Sí, pot arribar a ser instructiu, i també divertit, destapar involuntàriament l’anticatalanisme larvat i biliós de personatges com Lambán, però més enllà d’aquesta distracció, l’ocurrència olímpica no pot fer sinó sublevar-nos. D’una banda hom pregona amb circumspecció l’apocalipsi ecològica, de l’altra se’ns vol convèncer de les bondats impossibles d’un projecte mastodòntic destinat a carregar-se del tot l’ecosistema natural i social del Pirineu, un dels més preuats patrimonis del país. Només la quantitat de neu artificial que forçosament caldrà generar per la més que previsible mancança, a la vista de l’alarmant minva de les nevades, ja esgarrifa en termes de despesa d’energia i aigua. I com s’explica aquesta ceguesa? Naturalment, a l’estela de la sospita recurrent. Hi ha per força uns interessos espuris, d’aquells que no s’alineen amb el bé comú precisament. Els interessos d’altres, impenitents amassadors de fortunes, vigilants a l’ombra del poder, que ens condemnen a la precarietat laboral, la destrucció del paisatge, el consum ràpid, l’acceleració cap a la tomba oberta del daltabaix mediambiental. Cap a la hipoteca del futur de la humanitat, amb convenient promoció de falsari cant de sirena.
