x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

PAS A NIVELL

Tornar

Actualizada 03/09/2021 a las 17:25
Xavi Menós

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Xavi Menós

Torno a Sudanell després d’un any i mig sense trepitjar uns carrers que, en la meva imaginació, sempre han format el dibuix de la closca d’un caragol on les formes sinuoses del canal de Seròs donaven vida al peu d’un mol·lusc on resideix bona part de la meva infància. Han passat més de trenta anys, però encara avui puc reviure el toc de campanes que executava amb precisió suïssa el meu padrí Francisco.

També recordo com em parlava de la importància dels silencis en aquesta art comunicativa ancestral. Entre nius de cigonyes i coloms, des de la part més elevada del campanar de l’església de Sant Pere, l’horta del Baix Segrià es desplegava al nostre davant talment una catifa de corpus.

A mà esquerra, en l’anomenada Serra del Marxant, el meu avi em narrava l’existència d’uns pous de gel que no deixaven de ser unes neveres de pedra soterrades.

A la dreta, la Muntanya Trencada, tatuada per unes trinxeres, herència de la Guerra Civil, deixaven a la intempèrie les cicatrius d’un conflicte armat que va dividir moltes famílies per la meitat.

Passejo per uns carrers solitaris i silenciosos en una tarda tenyida pels colors ocres de la calima africana.

Només en tancar els ulls puc sentir el soroll de les rodes de la meva primera bicicleta en xocar amb un asfalt irregular. No és necessari que mengi una magdalena perquè aflori el passat. Tot ha quedat enregistrat en la doble hèlix de la meva memòria.

Visito el poble per primera vegada, després de l’aparició del coronavirus, gràcies a la seguretat proporcionada per les vacunes, els tests i les mascaretes. El nostre cos està format per un material sensible que també necessita alimentar-se d’abraçades i petons.

Per això, només en sortir de l’estació de trens de Lleida i veure els meus pares esperant-me amb ulls vidriosos es va activar un mecanisme sorprenent. En dècimes de segons van transcórrer divuit mesos.

La por a un virus invisible, el primer confinament, les postes de sol que m’enviava per Whatsapp la meva mare des del terrat de casa... Eren fotogrames invisibles que van desaparèixer amb una primera i llarga abraçada que va fondre passat i present.

Torno al poble i passejo per uns camps on podria resseguir els estius de la meva infància. Les caixes de fusta empaperades, els anells de plàstic que mesuraven el diàmetre de la fruita, el remolc vermell, el petit transistor que ens explicava el que passava més enllà del Segre...

A l’hort dels meus pares em trobo amb un remolc buit i que està pintat d’un color que no recordava. No és necessari que tanqui els ulls.

A mà dreta veig la meva iaia Ramona amb un davantal de quadres i a la meva esquerra la meva germana Anna amb una mirada sempre plena de curiositat.

També puc sentir el soroll d’unes rodes d’un tractor que travessaven uns camins que delimitaven la geografia emocional d’un temps que ha quedat gravat en l’ambre dels meus records.

Etiquetas
Comenta el contenido

Descubrir
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre