x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

Última hora
Cortada la A-2 en Lleida, en sentido Barcelona (km 471-469) por el accidente de un camión que transportaba cerdos

Botiguers

  • Llorenç Capdevila
Actualizada 15/01/2018 a las 17:21

És sabut que per dedicar-se al comerç de proximitat cal un caràcter afable i una certa capacitat persuasiva. El client que, avui dia, escull la botiga del barri, o el restaurant de la cantonada, en comptes d’optar per la impersonalitat del centre comercial o la cadena de menjar ràpid, es mereix un tracte humà, honest i amable. Ningú no ho posa en dubte i, a més, cal reivindicar aquest model perquè és l’únic que pot evitar que els carrers dels nostres pobles i ciutats perdin la vida que tradicionalment han tingut, com passa a molts llocs del món, on, fins i tot en pobles petits, tothom surt de casa directament en cotxe per desplaçar-se fins a les grans superfícies que hi ha als afores.

Conèixer els botiguers, fins i tot pel nom, i mantenir-hi una conversa mentre es produeix l’intercanvi comercial ens fa, crec, més persones. Però això no ens dóna dret a tractar-los com si, pel fet que ens necessitin per subsistir, fossin els nostres esclaus.

Als qui vam créixer rere el taulell d’una botiga van repetir-nos un parell de sentències que tothom ha sentit o a ha dit i que trobo –ja em perdonareu— carregades de supèrbia, tot i que encara hi ha qui, de tant en tant, fa servir per mostrar la seva superioritat davant del comerciant, a qui veu com a un servent. La primera, genuïnament catalana, és aquella que diu que “qui paga, mana!”, i exhibeix, amb condescendència, la part més inhumana del capitalisme descarnat: jo, que tinc els diners, tinc també el poder sobre tu, que has d’obeir-me, per més que m’ofereixis un producte que té, d’entrada, el mateix valor que els diners que et pago. El que en principi és un intercanvi equilibrat és percebut, doncs, com una relació desigual, on n’hi ha un que mana i un altre que ha d’obeir sense replicar. L’altra sentència, que diria que és d’origen castellà, reforça l’anterior i li dóna una pàtina de cinisme que sempre he trobat profundament desagradable: “El client sempre té la raó”, que és com dir que els diners et donen dret a tot, no tan sols a manar (com en el cas anterior), sinó també a tractar el dependent com a un imbècil sense criteri, a sentir-te superior pel fet de tenir a les mans (o a la butxaca) la possibilitat que avui aquell desgraciat pugui posar el plat de taula. En la majoria de casos, a més, qui en aquestes circumstàncies s’adjudica el patrimoni de la raó és precisament qui ho fa perquè no la deu tenir.

Sovint parlem, i amb raó, de la incompetència que demostren molts dels qui treballen de cara al públic, de cambrers o botiguers que no saben interpretar les demandes o les necessitats dels clients, però em temo que –també sovint— oblidem la nostra incompetència com a clients i, quan tenim diners a la butxaca, oblidem part de la nostra humanitat.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre