Circuit d'adrenalina

Els noms dels pilots que corren la següent tanda apareixen en pantalla i les mirades desafiants es creuen entre els participants. Rialles i bromes per provocar l’esperit competitiu i les ganes de passar-ho bé, de cremar roda i alliberar adrenalina. El casc esmorteeix el soroll eixordador dels motors que bramen i reboten per totes les parets del circuit. Sis karts afilerats als boxes del Kàrting Indoor, olor d’asfalt i gasolina i música de fons. Les darreres selfies abans d’aparcar l’amistat i convertir-se en competidors per unes voltes. Cada pilot al seu kart, asseguts gairebé arran de terra, les dues mans al petit volant i la mirada fixada a l’infinit. Els llums taronja passen una, dues, tres, quatre, cinc i verd. Gas a fons, comença la cursa, deu minuts per demostrar qui és el més ràpid, precís i valent.

“El circuit és molt tècnic i si es vol fer un bon temps t’obliga a una conducció molt més precisa, de saber agafar bé els revolts, tancar-te, accelerar al moment just i trobar els espais per avançar els altres”, explica el Marc Bañeres, un dels tres socis que han fet realitat el primer circuit cobert de les terres de Lleida. “El projecte el vam començar a moure fa més d’un any i des de bon començament vam apostar per fer-lo indoor perquè és més polivalent i es pot obrir tant si plou com si fa boira o una calor insuportable”. El traçat, que a l’estiu podria ampliar-se en uns 300 metres gràcies a l’esplanada adjacent que han asfaltat al mateix nivell, “el va dissenyar l’altre soci, en Iago Rego, que va ser pilot professional de karts durant molts”, explica el Marc.

_{En família. El Pablo i el Pau, de Fraga, pare i fill, després de córrer una tanda plegats.}

Els karts duen un motor Honda de 4 temps i quan pitges l’accelerador i agafes velocitat “et puja l’adrenalina i tens ganes de ser la més ràpida i ens han hagut d’advertir una vegada perquè hem arriscat una mica”, confessa la Txell Calvís, de Golmés. Tampoc és estrany que els organitzadors hagin d’advertir algun corredor que té una conducció una mica temerària, duta per la sensació de seguretat que dóna el circuit i els mateixos karts. “El traçat està tot recobert amb una tanca que és la més fiable que existeix per aquest tipus d’instal·lacions, ja que esmorteeix els cops”, raona el Marc Bañeres. Els adolescent són, a dia d’avui, els més entusiastes i els qui tenen sempre més ganes de repetir. “També organitzem tandes amb karts júnior per a nens i nenes d’entre nou i catorze anys si fan més d’un metre i deu centímetres d’alçada; procurem organitzar les sessions de manera que tothom es trobi còmode”. Gent de totes les edats, fins i tot pares i fills corrent a les mateixes curses, com el Pablo i el Pau, de Fraga. “És la primera vegada que venim i espero repetir perquè m’ho he passat molt bé encara que se m’ha fet curt”, explica el Pau. Ell hauria preferit un circuit amb més rectes per poder agafar més velocitat, però al pare li agrada aquest “perquè és més tècnic i has d’estar tota l’estona controlant els girs i les frenades”.

_{SEGURETAT. Tot el circuit està protegit amb unes tanques que esmorteeixen els cops i eviten que els karts bolquin.}

Surten del box, fan una volta de reconeixement i quan passen per primera vegada per la línia de sortida comença el comptador particular de cada kart. Els corredors poden veure el seu temps a la pantalla i anar comptant el seu propi registre. “Això també t’anima a millorar i buscar el teu propi record”, reoneix el Ramon Gras, d’Alpicat. El rècord de velocitat del circuit el té, com no podia ser d’una altra manera, el Iago Rego. Amb un temps de 35 segons i 2 centèsimes, el qui va ser campió d’Europa tampoc no té un avantatge folgat sobre els seus perseguidors, altres pilots professionals adolescents que li trepitgen els talons a dues o tres centèsimes. “El pes també és determinant, un nano de quaranta quilos pot fer córrer els karts a més velocitat que no pas un adult de setanta o vuitanta”, reconeix el Jordi Bosch, el tercer soci del projecte. La mitjana es mou entre els quaranta i els cinquanta segons per volta, i a mesura que la gent s’hi aficioni “la idea és organitzar curses entre els més ràpids del mes o alguns campionats locals”, explica el Marc.

El temps és relatiu i quan l’invertim en allò que ens agrada sempre ens passa més ràpid. Els deu minuts es fan curts i intensos i un dels tècnics que vigilen el circuit fa onejar la bandera blanca i negra que anuncia el final del trajecte. Els pilots han d’entrar a boxes i treure’s el casc. Mentre comenten avançaments, xocs, derrapades, acceleracions i sensacions, la centraleta prepara els resultats de la cursa amb les estadístiques: temps particulars i classificacions, nombre de voltes i la volta més ràpida de cada pilot. Els rècords, com les estadístiques del futbol, estan per abaixar-los. Taronja, verd, gas!