Català
Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

La bacanal de les bruixes

  • J BARRULL C
Actualizada 21/08/2017 a las 13:37
aigua. Als anys noranta era molt habitual que els veïns mullessin els participants del correfoc.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Un dels monstres que passejaven pels carrers en el tercer Aquelarre, el 1980.

XAVIER SANTESMASSES
aigua. Als anys noranta era molt habitual que els veïns mullessin els participants del correfoc.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Als anys noranta era molt habitual que els veïns mullessin els participants del correfoc.

XAVIER SANTESMASSES
Les festes modernes es converteixen en tradicions quan ja no queda ningú per explicar com va començar tot i la història només resta en els papers. Tenim testimonis dels primers Aquelarres per molts anys, però la reunió de les bruixes, el foc i la música de la capital de la Segarra s’ha consolidat com una cita obligada en el calendari festiu popular català.

L’avorriment és un bon aliment per a la imaginació, sobretot quan no existien els mòbils, internet o els ordinadors; quan les teles només sintonitzaven un canal i les famílies tan sols tenien un cotxe i un carnet de conduir, el del pare. A finals dels anys setanta del segle passat una colla de joves de Cervera van decidir una cosa tan senzilla com treballar per al poble. “Per donar una certa cobertura, i que no semblés que érem quatre arreplegats, vam crear l’Assemblea de Joves, una entitat des de la qual tant podíem fer un concurs de pessebres com una manifestació contra la mili, recuperar els capgrossos de la ciutat per fer cercaviles com organitzar una setmana cultural que, per cert, ha sobreviscut fins avui dia”, explica Pep Oriol, un dels fundadors d’aquella entitat i una persona directament o indirecta vinculada a l’Aquelarre durant aquestes quaranta edicions. “Amb l’ajuntament hi havia sintonia, l’alcalde era el mateix que hi havia durant el franquisme, un home de poble que es va saber adaptar a la nova conjuntura i fins i tot va participar en la Marxa per la Llibertat.

Amb el regidor de Joventut d’aleshores també ens hi enteníem.” Sense discoteques ni mitjans per marxar a fora es va imposar la necessitat de ser ells els qui sacsegessin la vida cultural i festiva de la ciutat. “Un dels nostres objectius era recuperar les festes de barri, així tindríem més dissabtes de gresca al cap de l’any. Quan vam voler fer la del barri de Sant Joan, un veí que no ens tenia gaire simpatia es va queixar de les nostres intencions de fer sarau a la plaça Major i va aconseguir vetar-nos-hi; aleshores vam decidir baixar al carreró de les Bruixes i no vam tenir cap altra idea que fer una festa al voltant d’aquest imaginari.” Oriol sospita que “si aquell home no ens hagués foragitat de la plaça potser mai no se’ns hauria acudit fer una festa de bruixes i l’Aquelarre no existiria”.

aigua. Als anys noranta era molt habitual que els veïns mullessin els participants del correfoc.L'estètica de l'espectacle ha evolucionat sense perdre l'essència.

Sense cap referència històrica, només amb l’excusa de la festa per la festa, els anys posteriors van començar a fer petites cercaviles de bruixes i altres monstres que conduïen la gent des de la Universitat fins al carreró de les Bruixes. Molt abans que la cultura ianqui ens imposés la moda de Halloween, a Cervera ja feien parades de monstres domèstics que ballaven pels carrers salvant les distàncies amb el Thriller de Michael Jackson. “En aquella època les festes també servien per anar finançant l’Assemblea, la revista El carreró de les Bruixes i altres activitats que per elles mateixes potser no donaven beneficis”, recorda Oriol. “L’Aquelarre del 1978 no va ser res més que una altra festa de barri.”
 

L'escorreguda del Mascle Cabró es va convertir en l'escena definitiva que donava sentit al conjunt de la festa


El foc no va trigar a fer-hi presència. El folklore festiu català s’estava despertant després d’una nit molt llarga i adoptava noves formes que s’adaptaven als nous temps. El correfoc, fruit de l’espontaneïtat dels barcelonins davant dels balls de diables convidats a les primeres festes de la Mercè democràtiques, ràpidament es va convertir en una cita imprescindible en moltes festes majors de Catalunya. Per organitzar-ne només calien diners per comprar pirotècnia per a diables i gent disposada a cremar-la. El veí rondinaire ja no va poder evitar que la festa, en pocs anys, es traslladés definitivament a la plaça Major, la qual seria epicentre neuràlgic fins ben passat el canvi de segle. L’anomenada d’aquesta cita, marcada al darrer dissabte d’agost, sobrevivia d’un any per l’altre i a cada Aquelarre hi anava més gent. Els cerverins van començar-la a integrar, els organitzadors cada estiu s’empescaven nous decorats i vestits, noves bèsties de foc i fins i tot un espectacle per donar més forma a la història. Als primers vuitanta un grup d’animació, que posteriorment esdevindria la Matraca, va organitzar un primer espectacle a la plaça i a poc a poc, d’edició en edició, s’hi van sumant entitats i mitjans per anar construint una festa cada vegada més complexa. “Em sembla que no és fins a l’onzena o dotzena edició que es fa la primera orgia en la qual les bruixes invoquen el mascle cabró i aquest s’escorre.”

aigua. Als anys noranta era molt habitual que els veïns mullessin els participants del correfoc.El divendres a la tarda se celebra l'Aquelarre per als petits.

El cerverí Albert Parra és membre de la companyia Alea Teatre i l’actual director artístic de l’Aquelarre. A mitjans d’agost treballa a contrarellotge per tenir enllestit l’espectacle d’enguany, “que partirà de la mort i la purga de l’ànima per fer un joc entre el bé i el mal que, com sempre, guanyarà el mascle cabró”. Tancat dins l’església de Sant Domènec, vora l’esplanada on actualment es representen els principals actes de l’Aquelarre, Parra fa broma: “Per Setmana Santa a la capital de la Segarra ens decantem pel cel i a finals d’agost ho fem per l’infern.” La temàtica i l’espectacle cada any és diferent, tot i que hi ha un guió que no es pot saltar, un protocol que es va fixar per donar una lògica permanent a la festa. “A les onze es fa l’encesa de la Universitat i la sortida dels diables, que baixaran fins al Racó; a les dues hi ha la invocació del Mascle i el ball de diables; i a les quatre finalment el Mascle s’escorre i després els diables encenen el Foqueral.” Els horaris, els espais i els actes són intocables, “a partir d’aquí podem jugar amb el guió, amb la posada en escena i la temàtica general i a buscar fórmules que permetin la proximitat del públic i la participació de la gent de Cervera”. Els seus primers records són de quan era petit, a començaments dels anys noranta, quan la gent tirava aigua dels balcons i “Cervera s’omplia de punkys que bevien cervesa i pixaven per tots els racons”. Riu, aleshores ell era petit i les imatges que li vénen al cap són d’una estètica molt més agressiva, més underground, potser també més impactant perquè la veia amb els ulls d’un nen de Cervera de fa vint anys. “Ara potser busquem una estètica més fina, amb uns acabats més espectaculars dins les possibilitats pressupostàries i l’espai, però sempre amb aquest punt fosc que ha de caracteritzar l’Aquelarre.”
 

L'Aquelarret, la festa per als menuts que es fa el divendres, s'està consolidant com una festa de caràcter familiar


La força d’aquesta festa recau en la gent que l’organitza. L’ajuntament hi dóna suport econòmic i logístic, però tal com reconeix Marc Llorens, el regidor de Festes i l’Aquelarre, “per a la gent de Cervera és una festa molt important, només cal veure que l’espectacle mobilitza més de cinc-centes persones, a les quals hem de sumar tota la gent de les entitats que treballen a les barres dels concerts; això ens dóna una idea de la importància que té per a la ciutat”. Actualment dura tot el cap de setmana, amb concerts que comencen el divendres “i amb l’Aquelarret, una versió per als més petits inspirada en la Patum infantil que permet als més joves de la ciutat començar a fer-se seua la festa”. En aquesta versió, però, no hi ha cap Mascle Cabró que s’escorri sobre la multitud.

aigua. Als anys noranta era molt habitual que els veïns mullessin els participants del correfoc.El clímax de la festa és quan el Mascle s'escorre sobre la multitud. 

Cada any, cada darrer dissabte d’agost, des de primera hora de la tarda hi ha un degoteig constant de cotxes que van entrant a la capital de la Segarra per totes les entrades de la ciutat buscant aparcament. La gent surt dels cotxes: sabates tancades, texans, camises velles de màniga llarga i barrets de palla és l’estètica oficial de qualsevol visitant amb intenció de posar-se sota el foc. Gemma Sala era un dels milers de joves lleidatans que tenien Cervera al calendari, “veníem des d’Anglesola per la festa i el correfoc”. Fa deu anys que hi viu i és membre dels diables Carranquers, enguany n’és la cap de colla i destil·la la passió dels conversos: “Quan sortim de la Universitat a les onze i donem el tret de sortida a la festa, és un dels moments més emocionants. La plaça s’omple de foc i se’ns posa la pell de gallina.”

Fundada als anys noranta per gent de la Matraca, els Carranquers van optar per un model de colla centenària, de ball de diables clàssic. A quarts de cinc de la matinada, una vegada el Mascle ha descarregat tot el seu amor sobre el públic, els diables de Cervera encenen el Foqueral, un dels balls de diables més intensos que avui dia es poden viure arreu dels Països Catalans.

¡Únete a la comunidad SEGRE!


Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre