Català
Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

Campi Qui Pugui. Exportant teatre de carrer

Actualizada 05/09/2017 a las 10:48
viatjar. A l’aeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Rats

Campi qui pugui
viatjar. A l’aeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© A l'aeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.

SEGRE
viatjar. A l’aeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Preparant la vestimenta de l'espectacle 'Més enllà del bosc'.

SEGRE
viatjar. A l’aeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Els actors s'ajuden a vestir-se els uns als altres

Campi Qui Pugui
Lleida manté la força que l’ha convertit en un referent internacional del teatre de carrer. Importar, exhibir i exportar. A FiraTàrrega podrem gaudir de les moltes propostes teatrals vingudes dels cinc continents. Alhora, companyies com Campi Qui Pugui surten de gira per portar els seus espectacles arreu del món.

Amitjans d’agost, a la nevera de la Cristina i el Jordi només hi ha dos rajoles de xocolata i una ampolla d’aigua amb gas. Res més. No són a casa, estan de ruta per Alemanya, Holanda, Bèlgica, el Canadà, el País Basc, Catalunya i França. Com els mariners d’ultramar, entre viatge i viatge, la companyia de teatre de carrer Campi Qui Pugui torna a Lleida. Aquest estiu, aprofiten per condicionar el nou local –una nau industrial que comparteixen amb altres companyies de teatre i creadors lleidatans–, fer burocràcia, inventariar material i carregar el dipòsit de la furgoneta. “L’any passat, vam dormir 170 nits fora de casa i vam actuar 210 dies, alguns amb sessió doble i triple”, expliquen.

El Jordi Pedrós i la Cristina Garcia són parella professional i sentimental, es van conèixer ara fa dotze anys treballant per a la companya Zum Zum. “Quan vas de gira, passes moltes hores junts i nosaltres vam connectar, vam començar a parlar de projectes i, finalment, ens vam aventurar pel nostre compte i vam crear Campi Qui Pugui Produccions.”
 

Des del dia que ho van provar, es van enganxar al teatre de carrer i als espectacles que interactuen amb el públic


El primer espectacle va ser un encàrrec per a unes jornades que es feien a Bellpuig contra els transgènics, una tragicomèdia de la qual van arribar a fer una desena de representacions. “Vam tenir la brillant idea de crear una companyia quan la crisi estava trinxant els pressupostos de cultura.” D’aquella primera etapa, conserven en cartera alguns espectacles de sala que, sobretot, tenen sortida durant els mesos d’hivern: “Versions particulars de La Blancaneu o La rateta que escombrava l’escaleta, a través de les quals intentem anar una mica més enllà de la història que tots coneixem. Hi introduïm detalls com ara un personatge secundari gai o fem que la Blancaneu se salvi per l’amistat, en lloc de fer-ho gràcies al príncep que va popularitzar la Disney.”

viatjar. A laeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.
La furgoneta es va espatllar a mitja gira per Europa /Foto: Campi Qui Pugui

En el cas de La rateta, recuperen la versió en la qual la protagonista mor a les urpes del seu marit, el gat: “És una manera de tractar la mort que, després, alguns pares ens agraeixen, si a casa han viscut alguna pèrdua recent i necessiten tenir més eines per parlar-ne”, diu la Cristina. “Aquests espectacles complementen el que realment ens apassiona: el teatre de carrer.” Diuen que se’n van enamorar treballant amb el Fadunito de Cervera i que els va atrapar, que és un format que, si el proves, és molt difícil deixar-lo. Ja duien el cuquet a dins, ja no hi havia marxa enrere.
 

Lleida és un referent pel que fa al teatre de carrer, que mou milers d'euros i dóna feina a desenes de persones  


El 2012 van apostar per crear dos espectacles de carrer: Neenaw i Més enllà del bosc. “El sector no vivia uns bons moments i vam escollir el pitjor de tots per fer aquest pas endavant. Per als programadors, són propostes econòmicament a fons perdut, perquè no poden recuperar ni un euro, si no hi ha venda d’entrades.” Aquell va ser un any dur, recorden: “No aconseguíem prou contractes per tirar endavant la companyia i els números no sortien; havíem fet una inversió potent i estàvem en números vermells”, explica el Jordi. El nou any el van encarar com un punt d’inflexió irreversible: “L’única sortida era la internacionalització: o bé ens arruïnàvem definitivament, o bé sortíem del pou. Vam demanar un crèdit per poder presentar-nos a la Fira Internacional de Friburg, a Alemanya, sota el paraigua de l’estand que muntava la Generalitat.” Acostumats a treballar en espais oberts, a places i carrers amb espectadors disposats a deixar-se endur sense perjudicis, a la Fira es jugaven el futur en un pavelló davant de programadors de tot el món que van per feina. “Allà vam començar a entendre que hi ha un circuit professional de contractació en el qual has de ser perquè et tinguin en compte”, explica la Cristina. “Era com la Fira de Sant Josep de Mollerussa, però amb espectacles en lloc de tractors”, bromegen. Van fer-hi contactes, van marcar dates al calendari, van començar a fer quilòmetres i a veure que la companyia era viable.

Avui dia, tenen quatre espectacles de carrer en cartera i donen feina a una quinzena de persones. “Quan comences a pensar en obres que han de poder girar arreu del món, també canvies a poc a poc la manera de treballar: des del material escenogràfic, que ha de ser lleuger i fàcil de transportar, fins a la narrativa de la història, que ha de tenir un llenguatge corporal i buscar referents globals”, en paraules de la Cristina. “A nosaltres ens agrada el teatre de carrer per a tots els públics, perquè són un repte que no és fàcil; has de ser molt subtil en els moviments i buscar aquells detalls que s’interpreten més o menys igual a tot el món”, diu el Jordi.

viatjar. A laeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.
Els tres personatges que formen l'espectacle 'Més enllà del bosc' / Foto: Campi Qui Pugui

Rats és un espectacle que, a primer cop d’ull, pot semblar que només és estètic: un flautista de dos metres i mig condueix un grapat de rates de mida humana per la ciutat. “Perquè fossin més espectaculars, vam contractar gent que feia parkour, però de seguida vam veure que l’efecte visual dels primers moments es difuminava, perquè no eren actors professionals. L’obra va guanyar molt cos quan vam contractar actors i les rates van passar a ser personatges que evolucionen al llarg del recorregut i els espectadors interaccionen.”

El tracte proper amb la gent és la clau: “Estàs exposat al bell mig del carrer i tens el públic a tocar, és molt bonic saber i poder captar l’atenció de grans i petits i veure com reaccionen, alhora que tens sempre el repte d’agradar al públic infantil, que és el més exigent i sincer.” Els nens són impacients “i, si no els agrada el que fas, es posen nerviosos i volen marxar, i als actors això ens posa en una situació incòmoda. Al carrer, hi ha molts estímuls i, quan aconsegueixes captar la seua atenció, és bestial, màgic”. El repte per a aquest any era arribar al mercat asiàtic i ja han aconseguit diversos bolos a la Xina. Viatjar és molt cansat, confessen, però també ho troben addictiu, “perquè és una forma molt interessant de conèixer països i gent diferent, de conviure durant uns dies amb companyies d’altres cultures i aprendre coses noves a cada viatge”. Quan tornen, cansats i contents, tenen el temps just d’arribar, saludar, fer una bugada, descansar i tornar a començar.

“El teatre per a infants no ha de ser infantilitzat”

viatjar. A laeroport del Prat, a punt per volar molt lluny de casa.

Cristina Garcia 

Copresidenta de l'Associació professional de teatre per a tots els públics

Dir que un espectacle és per a tots els públics vol dir el mateix que familiar o infantil?
El problema amb el qual ens vam trobar les companyies professionals, sobretot en els temps de bonança econòmica, va ser la intrusió d’espectacles de qualitat molt baixa en un circuit més o menys tancat de celebracions familiars sota l’etiqueta d’espectacle d’animació infantil. Això va denigrar molt la imatge dels qui ens dediquem a fer un teatre de qualitat.

Molts adults se senten més còmodes quan és per a tots els públics que no pas si és infantil.
Un bon espectacle pensat perquè els més petits s’ho passin bé hauria de poder entretenir una platea d’adults. El teatre per a infants no ha de ser infantilitzat. És el mateix que passa amb les pel·lícules d’animació: les bones són aquelles que tenen diverses capes de lectura.

Teniu la sensació de ser companyies de segona?
No ben bé, però sí que, a vegades, potser no se’ns pren tan seriosament com el teatre que s’anomena per a adults. Els actors mediàtics ho tenen més fàcil per ser reconeguts pel gran públic com a professionals, però aquests només són la punta de l’iceberg d’un sector, el de les arts escèniques, que molta gent no acaba d’entendre que mou centenars de milers d’euros, dóna feina a centenars de persones i té una projecció internacional reconeguda des de fa molts anys fora de casa nostra. Som molt més que una colla de gent que entreté la canalla.

Quin és el sentit d’associar-se?
Internament, organitzem tallers i cursos de formació, de la mateixa manera que s’ha convertit en un punt de trobada per aprendre els uns dels altres. També treballem perquè els diferents festivals d’arts escèniques de Catalunya incloguin espectacles d’aquest format, que sempre es tinguin en compte tots els públics.

Quin pes teniu les companyies lleidatanes dins l’associació?
En proporció a la població, hi estem molt ben representades: 7 de 41. De fet, Lleida és un referent, dins i fora de Catalunya. Ho és per la llarga tradició de companyies que treballen aquests espectacles tant per a sala com per a carrer, per la capacitat de generar noves companyies i per la bona relació que hi ha entre nosaltres. La gent d’altres ciutats o comarques enveja l’ambient que es respira entre els creadors lleidatans.

¡Únete a la comunidad SEGRE!


Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre