x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

Els secrets de la 'city' de Lleida

Actualizada 11/03/2019 a las 15:10
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l’any passen més desapercebuts.

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© sense fulles. La poda dels arbres permet que puguem observar els detalls de façanes tan singulars com aquestes, que potser durant la resta de l'any passen més desapercebuts.

HISTÒRIA GRÀFICA DE LLEIDA
Quan la poda de l’hivern deixa els arbres de la rambla de Ferran de Lleida sense fulles, podem gaudir de la riquesa i els detalls dels edificis d’algunes de les poques cases singulars de començaments del segle XX que (encara) romanen dempeus, en ple debat sobre com revitalitzar aquesta artèria de la ciutat.

La rambla de Ferran es va urbanitzar a finals del segle XVIII però no fou fins al 1861, amb l’enderrocament de les muralles i la conseqüent connexió amb la resta de la ciutat, que comença a convertir-se en una artèria important de Lleida. Al llarg de la seva història ha viscut moments de més i menys esplendor, però el cert és que aquesta via de la capital del Segrià, coneguda encara ara per molts lleidatans com “Fernando”, ha acollit al llarg del temps nombrosos edificis singulars amb evidents petjades del Noucentisme o fins i tot Modernisme i les seves característiques forges, molts dels quals, en nom de la “modernització”, han anat desapareixent per deixar pas a edificis més nous però amb menys personalitat arquitectònica. No en va, a principis del segle XX va esdevenir la zona senyorial de la ciutat i aquelles famílies que podien, ho demostraven. Tot i que en l’imaginari de molta gent arriba pràcticament fins al pont Vell o, fins i tot, a l’escultura d’Indíbil i Mandoni, el cert és que la prolongació de la rambla, des de l’actual Subdelegació del Govern fins al pont, s’anomena avinguda de Francesc Macià. Segurament ara mateix costa d’imaginar l’esplendor passada, tenint en compte el gran nombre de locals comercials tancats, i el recurrent debat sobre com tornar-li part de l’esplendor perduda, amb concursos d’idees inclosos, plans de barri i propostes de millora i revitalització, com ara la d’ubicar-hi la seu definitiva del Museu Jaume Morera, que passarà a anomenar-se Museu d’Art de Lleida. Amb l’arribada de l’hivern i amb ell, la poda dels arbres, si alcem la vista i passegem sense les presses habituals per aquest eix que acaba a l’estació de ferrocarril, ara anomenada Lleida-Pirineus, potser ens sorprendrem en descobrir detalls com poden ser els fantàstics balcons de forja treballada, les cúpules acolorides que coronen magnífics edificis, molts cops immensos, o les façanes profusament treballades.

Durant aquests mesos més freds, les branques despullades deixen veure com l’edifici de l’estació (vegeu el desglossament), dissenyat per Adolf Florensa i construït entre 1915 i 1929, presideix el passeig marcat per plataners que arriba fins a l’avinguda de Francesc Macià. Malgrat les obres recents a la plaça Ramon Berenguer IV que van suposar trasplantar dos grans castanyers, les fulles tornaran a tapar

 

–a la primavera– la façana i la seva marquesina, tan polèmica quan es va construir. Tot això a l’espera de si finalment l’estació d’autobusos li fa companyia.

Entre els edificis que val la pena no perdre’s hi ha la remodelada Casa Montull, d’estil noucentista, al número 37, que fa cantonada amb el carrer Democràcia i inscrita com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Construïda al primer terç del segle XX, la seva observació atenta permet veure com la terrassa compta amb dos templets circulars descoberts, que permeten somiar amb tranquils, relaxats, sopars d’estiu a la llum de la lluna i a la fresca. Les baranes de ferro forjat dels enormes finestrals de la tribuna i dels balcons són altres dels atractius de l’edifici, a més d’un bon nombre d’elements decoratius en diferents indrets de la façana. L’antiga casa Cros, al costat de l’edifici del Banc de Bilbao, un espai que dècades endarrere ocupava la bella Casa Mangrané, obsequia el transeünt amb una façana en què destaca una tribuna de tres pisos amb columnes i capitells jònics que acaba més amunt en una terrassa i inicials gravades en pedra que recorden que la Societat Anònima Cros va ser fundada per Francesc Cros, que fou qui va encarregar la construcció. Edifici declarat també Bé Cultural d’Interès Local, la forja de les baranes dels seus balcons són també dignes d’admirar. La casa Pluvins, al número 47, és obra de Francesc Morera i Gatell i BCIL desde fa gairebé dos dècades. Segons remarca Frederic Vilà al seu llibre

Morera: arquitecte modernista?

(1982)

,

en destaca el “ritme modulat de portes fent de sòcol a la planta baixa marcada per una balaustrada correguda”. Malgrat que el ferro forjat és l’element característic de la porta, la resta de la façana de poca alçada però amb una important tribuna està decorada amb elements vegetals i mènsules elaborats picats a la mateixa façana.

Ja sigui per les mides o pel color que contrasta amb totes les seves veïnes, la seu central de la Diputació de Lleida, edificada damunt el que havia estat l’Hospital del Sant Esperit destruït per la Guerra de Successió i després que fracassés la idea de reconstruir el centre sanitari com un hospici (1789-1795), presenta les fantàstiques pintures murals de Josep Minguell, que també s’estenen a l’escala interior. El 1898 es va inaugurar la remodelació encarregada a Celestí Capmany, però des d’aleshores s’han succeït les obres de reforma, una de les més importants durant la postguerra, en el marc de les actuacions de Regiones Devastadas. Ara bé, un dels edificis modernistes més característics de la rambla de Ferran és l’anomenada Casa Florensa, a la cantonada de la Baixada de la Trinitat. Construïda el 1905, és obra de Josep Florensa. Malgrat que conserva la façana i els forjats –alguns cargolats amb les seves treballades mènsules–, les balconades, finestres i balcons, l’interior està totalment remodelat, per acollir pisos i despatxos. De fet, la singularitat de l’edifici va propiciar que la rehabilitació durés força temps.

No gaire lluny, l’actual subdelegació del Govern central crida l’atenció, tot i que el fet que sigui un edifici exempt i d’enormes dimensions precedit per una plaça permet que l’arbrat no l’“amagui” durant la resta de l’any. Es tracta d’un edifici d’estil neoclàssic que també està inclòs dins de la categoria de Bé Cultural d’Interès Local. Compost per una planta baixa i tres pisos, tota la façana en planta baixa està revestida de filades de pedra i un accés amb balconada i columnes. El 28 de setembre de 1955 el va inaugurar el general Franco. Tot i que és un edifici d’oficines, també té un espai habilitat com a llar familiar on fins fa poc es traslladaven a viure els sotsdelegats a Lleida del Govern central, encara que avui en dia no és el cas. Aquests són només uns pocs exemples dels “tresors ocults” o més aviat que probablement passen desapercebuts per la majoria de nosaltres en el tràfec diari caminant per Ferran (i la veïna avinguda Francesc Macià), segurament enmig de la jornada laboral o acudint a les imprescindibles tasques bancàries amb el cap ple de cabòries quotidianes. El cas, però, és que una caminada atenta, començant per les portes i acabant a les precioses cúpules (o a l’inrevés), fugint dels maldecaps diaris i només centrada en els detalls dels edificis que envolten aquesta via, pot suposar per a molts lleidatans tota una descoberta.

Malauradament Lleida no pot presumir d’un Modernisme com el de Barcelona o un nucli antic conservat amb la cura del de Girona, però una mirada amable pot posar de manifest que encara hi romanen edificis força singulars dignes de tenir en compte. Potser un bon moment és el diumenge al matí, mentre se celebra el mercat de vell o d’objectes de segona mà, que com la mateixa rambla probablement també necessita un alè d’aire fresc que l’ajudi a recuperar-se i exhibir el millor de si mateix. Qui sap si el Museu d’Art de Lleida serà el punt d’inflexió.

La història de la rambla

de Ferran

i la seva transformació és també la de la ciutat de Lleida. A la imatge superior es pot observar com els grans plataners que durant dècades havien estat considerats un emblema d’aquesta artèria urbana es van tallar per facilitar el gradual increment del parc automobilístic de la ciutat. Aquest carrer es va urbanitzar a finals del segle XVIII, tot i que va prendre rellevància a partir del 1861, amb l’enderrocament de les muralles. Ha sofert diferents canvis de nom, però els lleidatans li han dit sempre popularment “Fernando”, com el nom que el 1818 es va donar als jardins que es van construir per donar la benvinguda al rei Ferran VII.

L’Antiga Audiència es convertirà, si res no ho impedeix, en la seu definitiva del

Museu d’Art de Lleida,

l’actual Museu d’Art Jaume Morera. Això podria donar un revulsiu cultural a un carrer eminentment banquer en el qual la vitalitat del matí, amb els locals oberts, contrasta amb la quietud de les tardes, quan aquests negocis tanquen portes. L’edifici, protegit com a Bé Cultural d’Interès Local, acollirà el fons de 4.500 obres que conserva un museu que des de la seva creació, el 1917, havia viscut a l’antic Mercat de Sant Lluís (actual estació d’autobusos), antic hospital de Santa Maria (IEI), el Roser (Parador) i el Casino.

L’

estació de ferrocarril

tanca la rambla per un costat. En un principi li conferia un aire més traginer, tot i que ara ha canviat molt i, al fet d’haver esdevingut amb els anys el barri banquer per excel·lència de la ciutat, també s’hi ha d’afegir que l’arribada de l’AVE ha propiciat que tingui un aire molt més de negocis. L’actual edifici, declarat Bé Cultural d’Interès Local, té una façana principal de caràcter neoclàssic, a la qual amb les obres de l’alta velocitat s’ha afegit una marquesina d’acer i vidre, entre altres elements.

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre