Hivernacle

El perill real de l’escalfament global ha posat de moda el terme efecte hivernacle, el qual ens recorda que la nostra atmosfera es comporta com el vidre que tanca un hivernacle, que deixa entrar la llum del sol cap a dins però no deixa sortir la dels objectes calents de l’interior de l’hivernacle, que emeten radiació infrarroja. Així, s’acumula energia a l’interior que fa pujar la temperatura, cosa desitjable en un hivernacle a l’hivern però molt preocupant al planeta.

L’atmosfera no és una capa sòlida i opaca sinó que està composta d’un gruix d’uns 100 km de gasos, més densos a ras de terra i que es van enrarint a mesura que ens allunyem del nivell del mar. Això fa que hi hagi una forta relació entre la composició gasosa i la capacitat de retenir radiació infrarroja. Tres gasos destaquen com a interceptors: el vapor d’aigua, el diòxid de carboni i el metà.

L’energia que té cada radiació depèn, com el color de la llum, de la seva longitud d’ona, i cada gas intercepta només la part de la radiació que li arribi a les longituds d’ona adequades, mentre deixa passar la resta. Com que cap d’aquests gasos no hi és en grans quantitats (vapor d’aigua, variable fins el 4%, però fora del control humà; CO2 en un 0’04%), si augmenta la seva concentració hi haurà també més molècules retenint energia, i per això és preocupant l’augment de CO2 que s’ha observat el darrers dos segles, a causa de la combustió de combustibles fòssils sobretot, acompanyat d’un perceptible escalfament atmosfèric. El metà pot venir de la ramaderia, però s’allibera en quantitats notables quan el permagel de l’entorn de l’Àrtic, que conté molta matèria orgànica congelada, es desglaça per l’augment de la temperatura. A part de reduir aquests gasos, no és fàcil imaginar solucions globals al problema, però hi ha propostes sobre la taula. Una d’elles, força imaginativa, consisteix a fer que aquesta energia radiativa que entra sigui capturada per determinats materials que la reemeten en una finestra de radiació concreta per a la qual l’atmosfera és transparent. Alguns investigadors, com l’australià M. Hossain i col·legues, han aconseguit un material que emet entre els 8 i els 13 micròmetres, un interval dins del qual l’energia emesa es perd a l’espai. Amb suficient superfície d’aquest material emetent cap amunt, es recuperaria l’equilibri i la Terra deixaria d’escalfar-se.