RuBisCO

Quina proteïna

abunda més al planeta? No sé si diríeu l’actomiosina dels músculs, l’hemoglobina de la sang, la caseïna de la llet, el gluten del blat, el col·lagen... Potser mitja dotzena més, a tot estirar. Solem sentir parlar d’unes poques, importants per a nosaltres, per a la nostra salut o alimentació.

Però les proteïnes són una família enorme. És innegable la importància dels greixos, part de les membranes cel·lulars, i dels sucres, o sacàrids, que formen estructures com la cel·lulosa de les tiges, o la lignina de la fusta, i són reserves energètiques dels organismes vius. Però quant a importància, no hi ha color. Mentre greixos i sacàrids formen un número limitat de molècules a partir d’unes poques baules, a les proteïnes s’hi combinen vint peces, els aminoàcids, en cadenes de centenars o milers. Això fa que la quantitat de proteïnes diferents que es poden construir és immensa, propera a la idea que tenim d’infinit.

La immensa majoria d’aquestes proteïnes no té ni l’estabilitat ni la funcionalitat necessàries per a servir per a res a les cèl·lules, però el nombre de les que sí que serveixen segueix essent enorme. En general, tenen dos papers a la vida. Unes contribueixen a les estructures com les bigues d’un edifici, com fan les musculars o el col·lagen. I altres es repleguen formant autèntiques màquines moleculars que fixen i trenquen enllaços, que aguanten altres molècules mentre forcen el bescanvi d’àtoms en determinades posicions; són les proteïnes funcionals, que coneixem com a enzims, i el seu paper és mantenir en funcionament la maquinària de la vida.

Doncs la proteïna més abundant és un enzim, i el seu paper és a la mateixa base de la vida complexa. Es diu RuBisCO, i participa a la cadena d’operacions que permet a les plantes convertir el CO2 de l’aire en el primer producte de la fotosíntesi, que són sucres, a partir dels quals les cèl·lules acaben fabricant tota la resta. Concretament, s’encarrega d’afegir, a un dels sucres fosfatats que formen part del cicle de Calvin, una molècula de CO2, que així passa de ser un compost inútil per a nosaltres a formar part de la matèria orgànica, de la qual en som part.

S’estima que cada any se’n formen 4000 milions de tones, gairebé 10 vegades el pes de tots els humans junts. I per què en cal tanta? Doncs perquè és una eina molt lenta, que col·loca només tres CO2 cada segon, quan els enzims, en general, en manegen centenars o milers. Estant tan a la base després de milers de milions d’anys d’evolució, però, gairebé podem assegurar que no hi ha cap manera d’anar més ràpid. La Natura l’hauria descobert.