Reixach: “Córrer és de covards”

He dit que s’ha de llegir dos cops? Em sap greu, els he enganyat sense malícia. Si a les Connexions paranormals –pàgina de la dreta– hi pogués posar una tercera referència aquesta seria Mulholland Drive de David Linch.

Quan els autors van més enllà de trencar l’ordre cronològic de les escenes, per forçar el lector a recosir la coherència de la història, i el que fan és encaixar peces en múltiples dimensions narratives sense que els lectors tanquin el llibre i l’enviïn a la merda, és que estem davant d’una obra tan complexa com genial. Aquest és el cas del canadec Connor Willumsen i la seua obra Bradley of him.

El seu dibuix, que Iván Galiano connectava amb Moebius i Winsor McCay en la seua ressenya a Instagrapa Comics, és detallista i carregat, capaç de crear unes pàgines d’aparença caòtica que després llegim amb un dinamisme natural sense artificis. De què parla, però, Willumsen en aquest llibre? De projeccions i obsessions, de la fama i les seues misèries, de fugir per no trobar res més que un mateix i de la misèria emocional que hi ha en cada partida a les màquines escurabutxaques de Las Vegas.

La construcció fragmentada i parcial dels personatges, la successió d’escenes aparentment inconnexes i la combinació del costumisme intranscendent amb les reflexions més sofisticades.

El còmic segueix les peripècies a Las Vegas d’en Bradley Cooper, encara que no està clar que aquest sigui el seu nom. Tampoc no sabem del cert, encara que s’insinua, que s’estigui preparant per al paper de Lance Amstrong en un film inconcret.

L’autor juga amb la confusió: tant ens fa entrar en els pensaments més íntims del personatge com el mirem de lluny, amb prou distància com per observar-lo com un animal exòtic. Talment un paó desconcertat que es passeja pels vestíbuls d’un Casino; un gat fer que fuig cap al desert sense mirar mai enrere; un salmó pescat a la capçalera del riu Hudson i llençat de cap i de nou en una piscina en un motel de Califòrnia.

Sort que a Las Vegas els treballadors semblen curats d’espants i tothom és normal a la seua manera. En quin altre lloc podria ser versemblant el còmic de Willumsen? En aquest context que tothom accepta com un oasi de neons i perdició l’autor aconsegueix que ens el creguem sense fer-nos més preguntes.

Dibuixat a llapis en un blanc i negre delicat i detallista, Bradley fa una obra que ens parla de la fragilitat de la fama i la desconnexió emocional de les estrelles que viuen a l’Olimp del cinema.