Temps mort

Lola Lorente va ser l’autora revelació al Saló del Còmic de Barcelona ara fa deu anys amb Sangre de mi sangre i va desaparèixer. No es va llençar a la dinàmica de trucar portes, respondre trucades, acceptar encàrrecs i mirar de consolidar-se com a dibuixant-il·lustradora-dissenyadora-el que convingui, vaja.

No va agafar l’oportunitat i va lligar-hi una arada per pencar de sol a sol i mirar de triomfar. Triomfar com a sinònim de deixar-se la pell per feines que donen prestigi social i pocs ingressos, parlem clar.

Lorente va preferir no accelerar, no deixar-se enlluernar per les xarxes socials i la visibilitat constant. Va reivindicar un altre ritme i la desacceleració creativa.

Va decidir resistir-se a la lògica perversa de la creativitat frenètica forçada per la precarietat i la competitivitat.

Deu anys més tard d’aquell debut torna amb Maganta, un àlbum que no és fàcil d’etiquetar.

L’ha acabat gràcies a una beca de sis mesos a la Maison des Autors d’Angulema, a França. El resultat? Un còmic entre trist i expressiu en què posa sobre la taula una bona dosi de traumes generacionals.

El fracàs, sentir-se perdut, tornar a un passat que ja no existeix malgrat que persisteix, la llosa dels conflictes familiars no resolts, la falta d’oportunitats, les pors interiors, el xoc cultural entre les societats provincianes i la modernitat banal. Mary Pain ronda els trenta anys i ha de tornar al poble: està arruïnada, no ha aconseguit fer-se un lloc a ciutat i l’única sortida que li queda és el refugi familiar.

Amenaçada pel banc, atrapada per les necessitats vitals de la família, desarrelada d’un poble al qual va renunciar, Mary Pain és el prototipus grotesc d’una generació enlluernada per la festa, l’estètica, el consumisme compulsiu i el discurs pervers de sentir-se especial. Quan l’encanteri s’acaba, la realitat és un cop de puny a l’estómac.

Falta energia, falten objectius, falta el dret a fracassar. Mary Pain no té esme per a rebel·lar-se i ha viscut prou per no voler assumir el destí amb abnegació i resignació.

Els somnis s’han esfumat perquè eren exactament això: només somnis. Mary Pain torna sense il·lusió, sense esme, sense perspectives de millora ni capacitat de resiliència i adaptació. El dibuix és intens i detallista. Lorente utilitza una tinta negra molt fina per desenvolupar un estil que a voltes sembla infantil.

Ho sembla, perquè si ens hi fixem ens adonem que hi ha un fons intens, una energia que ens captiva i endinsa en un univers ple de matisos. Maganta sobta, atrau, arrenca somriures còmplices i et posa, als que no volen fer-se grans, davant del mirall.