De conca a conca

D’una comarca

a l’altra, entre els aiguavessants del Segre i de la Noguera Pallaresa, entre les conques de Meià –que rep la singular denominació de coma de Meià– i de Tremp, en un trajecte d’uns trenta quilòmetres i tres quarts d’hora de cotxe, si bé segur que la temptació de contemplar amb calma el paisatge requereix de tant en tant una aturada. La sortida és de Vilanova de Meià i la meta a l’encreuament amb la C-13 a Cellers.

A Vilanova s’emprèn la L-913, estreta i apedaçada, que ascendeix pel cantó del riu Boix, en un barranc ple de roures. Passats quatre quilòmetres, un caminet cap a l’esquerra ens menaria (opció recomanable si es va bé de temps) a l’enlairada ermita romànica de la Mare de Déu del Puig de Meià, amb absis i espadanya de gairell, com un balcó sobre vila i coma.

Seguint L-913 amunt, es troba a un cantó la font de la Figuera i a l’altre la font Blanca, en racons ombrosos habilitats com a àrees recreatives, i aviat s’arriba als peus del Montsec de Rúbies, en el límit de la serra per llevant. A la dreta s’alça la imponent Roca dels Arcs o els Arçs o els Arços, que de les tres maneres es diu i s’escriu, i encara més a ponent la Roca Alta, paradisos dels escaladors per les seves verticalitats indòmites d’una consistència mineral descarnada. Aquí s’eixampla i allisa la carretera, oberta en 1922 sobre un antic camí de ferradura, que s’endinsa en el congost del Pas Nou, entre boixos, carrasques i altes parets de pedra, com el cingle del Desferrador, tacades algunes de negre per afloraments de líquid petrolífer. A 1080 metres d’altitud, al portell de l’Hostal Roig, on segons la llegenda els hostalers mataven els traginers que hi feien nit, per robar-los, val la pena arrambar-se a admirar l’esquena boscosa del Montsec i la vall de Barcedana, per on es descendeix a continuació de cara al panorama, passant per Mata-solana, fins a tenir enfront, set minuts més tard, els tres poblets repenjats en un pendent assolellat sota la torre cilíndrica del castell de Sant Gervàs: Sant Miquel de la Vall, Sant Martí de Barcedana i Sant Cristòfol de la Vall. Una geografia molt santa.

Dues generacions al capdavant de Casa Roca, a Sant Martí de Barcedana, casalot del segle XVI amb capella i foc de “rogle”, on la família es reunia a l’hivern sota l’alta i ennegrida xemeneia a torrar pa, fer els àpats i explicar contalles. Pioners del turisme rural des de 1986, Josep Maria i Mònica, ara secundats pels seus fills Francesc, Gerard i Marta, ofereixen llit i taula en un paratge que no pot ser més tranquil. El menjar és bo, abundant i tradicional. Les verdures, de l’hort, i part del tall, del corral. L’oli, el vi –rosat, servit en porró, o de nous– i les conserves, d’elaboració pròpia, que també venen. Tota una experiència. Més val trucar-hi abans, entre setmana per encomanar, dissabtes i diumenges per reservar.