Castell sobirà

Retallant-se

contra el cel, gairebé a la carena d’un serrat que clou pel nord la tranquil·la i recòndita vall de Barcedana, la silueta de la torre cilíndrica del castell de sant Gervàs –una de les dues que resten dempeus, si bé aquesta més alta està esventrada en el tram superior– despunta per damunt de la massa arbòria d’alzines i carrasques, en l’antic emplaçament d’un nucli de població abandonat fa segles que rebia el nom de Castelló Sobirà, els veïns del qual van baixar coster avall a la recerca d’una posició més avinent i conreable, fins a establir-se en els poblets actuals de Sant Miquel de la Vall i, encara alguns, a Sant Martí de Barcedana, que aleshores es deien Castelló Jussà i Castellet.

En un emplaçament solitari, però d’accés prou fàcil, tant en vehicle sense tracció a les quatre rodes com a peu o en bicicleta tot terreny, aquesta fortalesa erigida als segles X i XI, que podríem incloure entre els denominats castells de frontera medievals enfront dels sarraïns de la línia del Montsec, no només comptava amb una colla de cases als peus de les muralles –l’esmentat nucli desaparegut– sinó també amb un temple a l’altre extrem del recinte fortificat.

Aparcant a baix a Sant Miquel, sota l’església, es pot seguir caminant una horeta per la pista de terra o mitja pel dret, per un sender costerut entremig d’una vegetació densa, o continuar amb el cotxe cinc minuts més fins arribar a dalt. De seguida, es troba l’ermita dels sants Gervàs i Protàs, en part romànica i en part gòtica, coberta de lloses de pedra, normalment oberta i que al dedins permet veure unes pintures barroques rústiques, un altar lateral en un arcosoli i a l’altre cantó una capella amb creuries. Un centenar de passes més enllà, es descobreixen les restes del castell, prou impressionants, consistents en un bon pany de muralla d’un metre de gruix amb espitlleres i les dues torres rodones, aixecades sobre una penya, l’una migpartida, l’altra mig esbalandrada, com unes ruïnes romàntiques a penes restaurades amb un resultat que podria ser contraproduent, perquè el pes del formigó col·locat al capdamunt per consolidar la més baixa comença a fer cedir algunes filades de carreus.