L'art de bastir un personatge

Per a mi,

Green Book

, el millor film d’enguany segons l’acadèmia de Hollywood, representa la formulació narrativa d’una esperança que les persones podem canviar per a bé quan convivim juntes; que les fórmules tradicionals de la felicitat com ara la família a l’entorn d’una taula de Nadal poden encara servir de pal·liatiu en aquests temps convulsos de soledat, de regressió, d’ignoràncies.

Naturalment, com sabran els lectors de diumenge al matí, totes les esperances són incertes, però sense esperances seríem més desgraciats que no som.

De manera que, al meu entendre,

es fonamenta en una doble intenció: que els conflictes racials (o ideològics) han de ser denunciats amb coratge i intel·ligència i, en definitiva, que hi ha fons noble en l’ànima humana que permet entendre que les persones es poden estimar.

Tècnicament, l’obra és un exemple magnífic de construcció de personatges que evolucionen, amb elements molt notoris: la passió per menjar, per exemple, o la soledat de l’heroi.

Tony Lip, el matalot d’hostal, com es deia abans, va canviant al llarg de l’obra de manera que fins i tot és capaç d’escriure una carta d’amor amb una certa soltesa. Don Shirley, el músic negre genial, va comprenent i estimant una persona perfectament distinta a si mateix. Si no l’han vist, el film narra, amb mescla de gèneres –el director, Peter Farrelly, es va fer famós amb les comèdies–, una

road movie

dins l’espai més racista dels EUA: el sud profund en què dues persones de raça diferent i classe social distinta acabaran sent amics i solidaris. Com que passo una temporada més aviat amarga aquesta amistat entre desiguals em produeix un cert escepticisme, però potser és cert: la vida pot ser bella, malgrat tot. I les amistats es poden produir.

Penso, tal com em diu un amic, que les societats del segle XXI vivim en planetes i galàxies diferents. Mirem pel·lícules diferents; llegim llibres diferents; seguim a Twitter gent diferent. Vivim en illes; illes socials; illes lingüístiques; illes ideològiques; illes racials.

I, tanmateix, el film, que ha estat premiat pel públic en diversos festivals, conté una engruna de feliç esperança, amb tots els elements més o menys tòpics que el cinema nord-americà ha anat desenvolupant: la detenció per la policia, l’estada a la presó, el viatge a través d’un espai hostil, on Tony Lip ha d’anar cercant llocs avinents per al seu músic en un

... De manera que el cinema és també forma d’esperança. I

, que no ha agradat gens als crítics, que és un film sentimental i dolç, apte per a humidificar els llagrimals i lubrificar l’esperança, pot esdevenir una obra amable. He de confessar a l’atònit lector que en el clímax del film se’m va presentar una inesperada furtiva llàgrima. Sóc un tou!