L'angle mort

El fill del xofer

, assaig de Jordi Amat i traduït al català per Ricard Vela, pot ser considerada com a part d’història del periodisme català, de la postguerra ençà fins a la democràcia borbònica, com l’anàlisi sumària d’una psicopatia destructiva i com una visió gens complaent del que hem anomenat el pujolisme i la transició política del 78. En els tres plans l’assagista afirma idees controvertides, crítiques, conflictives i discutibles. Poden ser enteses com la digestió pesada d’un temps històric acabat.

Al llegidor li toca observar les zones fosques, les avingudes lluminoses, els suburbis gens morals del quart poder, d’una psicologia i d’un procés polític de transició postdictatorial atent que el poder no canviï de mans.

Literàriament conté un relat meravellós: la infància del fill del xofer a la masia del senyor Pla, les relacions tempestuoses amb un pare subjugat per la seua personalitat i llurs fabulacions del temps anteriors a la guerra; un home seductor amb l’ham de la paraula a les taules dels bons restaurants, amb un bon dinar, bons vins, cafès i guisquis. Psicològicament s’hi mostra una estructura de personalitat abrupta, dominant, terrible, poc tirada a la pietat, i em quedo curt.

L’assagista, sagaçment, demana perdó per la narració de la banda fosca de la consciència. No deixa de ser una estructura entre la dominació, la voluntat de poder i els aiguamolls del ressentiment. Entre l’encegament pels diners i una manca elemental d’afecte paternal.

Els psiquiatres en saben més que no pas jo. El desenllaç vital –l’assassinat de la darrera dona i el seu posterior suïcidi– manifesten una tragèdia sense grandesa, sense autoconeixement.

El fill del xofer

no aprofundeix, per pudor, en les arrels del mal; li basta amb enumerar-les, amb al·ludir-les. Quant a la història del periodista, personalment, hi trobo a faltar una mica més d’adjectivació, de fum de redacció, de follia dels articles que somouen el món polític, per bé que Quintà no és pas un estilista. La història d’Alfons Quintà és la biografia d’un monstre, d’una certa compulsivitat, d’una pèrdua del nord ètic.

L’assagista es manté, sobretot, en l’inici, en la velocitat de l’escriptura, de les frases curtes. En els moments en què es juga les garrofes cita de cap a cap un article sobre Banca Catalana, un dels ossos durs de rosegar.

El llegidor segueix la lletra impresa amb l’esperit àgil del gos perdiguer darrere la llebre corredora.

Ara, li convindria la serenor del filòsof. Només hi ha la celeritat del periodista. Del Camelot de l’escriptor de Palafrugell, on la clau és un tal Manuel Ortínez, a la soledat de l’home Quintà, que es consum i assassina la dona pròpia, l’única que tornà, hi ha una vida que puja als espadats vertiginosos del poder i davalla a les negrors pútrides de la fosca, on el poder pren nota dels perdedors.