El cunyat

Germanes

, de la novel·lista Imma Monsó, conté des de la primera ratlla fins a l’última una tal tensió narrativa que sembla natural i és engany i artifici, és una concentració deliberada tan ben escandida que sembla una cosa i n’és una altra.

L’obra, cenyida al centenar de pàgines i escaig, és un encàrrec editorial: una obra que posseeix una entitat com a objecte, amb tapes dures, impressió clara i bella, unes il·lustracions molt intimistes d’Ignasi Font, que dibuixa una portada molt simbòlica i feliç. Tot gira al voltant d’un Sopar de Nadal, que és una mena de sopar de tots els sopars nadalencs, amb tots els elements d’un tòpic: dues germanes, un Cunyat magnífic, un petit, una minyona, un pare absent, certs records, certs propòsits, certs projectes. La tensió d’estil manté el text carregat de petits focs interns, amb acceleracions i ralentitzacions, que el lector va reconeixent a poc a poc. El narrador sembla que s’identifica amb un dels personatges, potser la Rita, i manté, d’una forma secreta, un seriós pugilat amb el Cunyat. (En l’obra, certs personatges apareixen en majúscula).

La Casa i el pare em semblen els millors personatges de l’obra, a més a més de la Rita, que ja he esmentat. Convido els llegidors a assaborir-los en aquestes tardes llargues entre festes. Tanmateix, és una obra farcida de capes i replecs, de sensacions, de records, d’una certa zona d’ombra en la consciència de la Rita, cosa que permetria una elegant anàlisi en un club de lectura acarant experiències lectores i opinions candents.

El que se li pot criticar és una certa convencionalitat i una certa correcció de fons de la novel·la, convenció que és calmant, correcció que és pròpia de l’esperit nadalenc assumida per quasi tothom. Semblantment, hi ha una certa correcció política de base que només és vulnerada per una fina ironia projectada sobre el meravellós Cunyat del relat que cada sopar anuncia un Propòsit.

El gran avantatge de l’obra és que remou amb eficàcia tots els sopars de Nadal del llegidor, que no s’està d’observar amb curiositat i esperit de

voyeur

les converses de Nadal en les meravelloses cases dels altres. El llegidor, gràcies a la novel·lista, pren la iniciativa i cerca entre el bagatge del viscut en les seues nits de Nadal.

El llegidor admira, degusta i reconeix els matisos de l’estil; s’avé a la velocitat de la narració; imagina les vides dels personatges, cerca la calma sedant de la lectura; somriu prudentment amb la ironia; torna intrigat cap a les pàgines que falten; discrepa amb el desenllaç i rumia llargament la lectura, que passa bé.

Ara bé, el desenllaç sobre el qual gravita aquesta tensió argumental no és d’aquells que en diem de traca i mocador. Voldríem un final de partit jugat amb sorpreses i gols d’última hora. La novel·lista tria un desenllaç que és un reflex del natural. A favor seu direm que mai no perd el control de la novel·la. Tria la consuetud en comptes de la disrupció.