Conversió i amor a la Irlanda contemporània

Gent normal

està articulada des de les coordenades temporals, ara un salt de mesos, ara un salt més llarg, en això que en direm el·lipsis magnífiques, des de 2011 fins a 2015, en el marc espacial i temàtic de la formació emotiva i intel·lectual de la filologia anglesa dels nostres herois, Marianne i Connell, des de l’institut fins la universitat, el Trinity College, universitat de classe alta, elitista, amb el rerefons d’unes famílies problemàtiques, amb absència de figures paternes segures, i amb models de comportament també conflictius: maltractaments, buits emocionals, ferides, amb una fort sentit de la llibertat personal i de la fascinació pel llenguatge, tot ben contat, ben esbrinat des d’una tècnica de mostrar, amb un tal delectació i energia que sorprèn, admira i a camins fatiga.

La diferència de classe social –ella rica, ell pobre– acaba d’esbossar les distàncies dels dos herois, un motiu argumental de tensió poderós, que podem considerar atemporal.

La percepció de l’amor que se’n desprèn no és com en els antics mites –com ara Tristany i Isolda– d’un amor etern sinó un amor imperfecte, intermitent, ara entro, ara surto, igualitari, fluctuant, dialèctic, tendre, en què l’enamorada és capaç d’admetre que el seu company pot viatjar als Estats Units per seguir un curs de creació, i ella, mentrestant, restar a Anglaterra. La vida encara és prou ampla per tot, i més. Aquest desenllaç, obert, de via ampla, és una de les felices obertures de les tensions de la novel·la. Perquè l’obra conté un fons amarg, de gelatina, fluïda, inquietant, de què la narradora s’enlaira amb un escreix d’intel·ligència verbal.

Escrita amb diàlegs sense guionets, tal com com molts escriptors ens han avesat, amb un punt de vista que sovint és distant del que narra, visual, ordenada des de les pautes del temps de la joventut, que sembla elàstic i etern, conté una cita d’un clàssic anglès, George Eliot, de qui espigola una idea abstracta clau per degustar la novel·la, “Pel que fa a aquell canvi d’estabilitat mental que s’ha anomenat de manera molt adient conversió, un dels secrets és que per a molts d’entre nosaltres ni el cel ni la terra amaguen cap revelació fins que alguna personalitat en concret fa contacte amb la nostra, amb una influència peculiar, i ens sotmet a la receptivitat. “Aquest enfocament precís i brillant ens permet de parlar de la història de dues personalitats que entren en contacte per atzar, i es fan, es desfan i es perfan l’un a l’altre, segons ho veiem per màgia de la narradora, cadascun d’ells sometent l’altre a una forta receptivitat. Les persones es poden canviar les unes a les altres, conclou democràticament la novel·lista. Això és una forma d’amor o un estil d’amistat?, ens preguntàvem des del club de lectura de la biblioteca d’Alpicat, amb llegidores sempre atentes als matisos.