La cadena de supervivència

Les lesions traumàtiques són un dels reptes més importants dels sistemes sanitaris. Depenent dels territoris, comporten un percentatge elevat dels motius d’alerta, que sempre se situa entre les tres primeres causes. A Catalunya, les morts traumàtiques són la tercera causa de pèrdua d’anys de vida; als EUA, són el primer motiu. Les autoritats i els mitjans de comunicació acostumen a preocupar-se per l’origen, ja sigui trànsit, laboral, esportiu, violència o accidentals d’altre tipus. Als metges assistencials ens solen preocupar els sistemes del cos que estan danyats. Per la seva banda, les autoritats sanitàries i els responsables dels dispositius de resposta es fan una altra sèrie de preguntes respecte a la mortalitat. Quan, quants, on i per què es produeixen les morts.

D’aquestes dades s’extreu una conclusió inevitable: el més eficaç en nombre d’anys de vida salvats és actuar en la prevenció d’accidents, però un cop es produeixen la millor opció és fer-ho sobre la mortalitat precoç. En emergències parlem de la “Golden Hour”, l’Hora d’Or, és a dir, els primers 60 minuts post-lesió.

En conseqüència, el concepte clau és la cadena de supervivència: alerta, rescat, estabilització mèdica, trasllat a dispositiu útil i cures definitives. Totes i cada una de les baules d’aquesta cadena han de funcionar en temps i forma per assolir el millor resultat possible.