Visió desmitificadora i divertida d'Eurovisió

El festival d’Eurovisió sempre dona peu a tota mena d’anàlisis artístiques, històriques, socials, econòmiques i, fins i tot, ideològiques, tant dels músics com de les cançons seleccionades. L’aparició de volums retrospectius dedicats a treure punta a tot, fan les delícies dels fans i seguidors, de manera que, a poc nou i interessant que sigui el llibre, l’èxit està gairebé assegurat.

Si a més, com passa en la proposta editorial que ara ens ocupa, uneix una informació desmitificadora i divertida, ben resolta literàriament per aquests dos autors experimentats i de ploma amena (o tecla), un aparell gràfic atractiu i adequat, fonts documentals ben trobades i verificades, el resultat no pot ser altra cosa que molt positiu per al lector. Aquest

Yo tampoco gané Eurovisión

fa un repàs, edició a edició, de tots aquells que no van aconseguir el triomf anhelat i de les seves respectives cançons, autèntiques joies, també.

El resultat final, un veritable bany de dades (apèndixs i enquestes inclosos, a més de l’anecdotari) que llancen llum i expliquen quantitat de qüestions, desvetllant, a més, moltíssims aspectes segurament poc o gens coneguts per als aficionats i apassionats de l’eurofestival. Si afegim a tot això que ni Godes ni Adrados tenen cap problema a mullar-se valorant, aprofundint o criticant un o altre cantant o la seva composició respectiva, la veritat és que ens trobem davant d’un llibre que aporta i molt i la divertida lectura aconsegueix , sense cap dubte, tots aquells objectius que de ben segur es va plantejar l’editor amb aquesta empresa.

.