La geometria de l'aigua

Temps de piscines.

De piscines i de lectures. De lectures ran de piscines. De llegir textos sobre piscines, si pot ser. Textos literaris, no tècnics, s’entén. Manteniment de depuradores, control del pH i tot això. Un dels més inquietants (si bé potser no del tot escaient en un temps de descans que no vol gaires neguits i en què el personal prefereix novel·letes de fàcil digestió, que no facin pensar més del compte, perquè pensar fa suar) és el relat de John Cheever titulat

El nedador

, que té com a escenari no pas un sol sinó molts d’aquests recipients d’aigua blavenca que acostumen a presentar formes geomètriques –rectangulars, circulars, quadrades, el·líptiques, ovals– o bé anatòmiques –sobretot de ronyó, algun cop de fetge o pulmó o fins i tot de cor, vull dir de cor dibuixat per un nen o un enamorat, no pas d’un cor real, aquella víscera informe i sangonosa–.

Deu ser el conte per a adults més famós del seu autor, entre altres raons perquè uns anys més tard seria portat al cinema, amb l’actor Burt Lancaster com a agònic protagonista i un guió una mica massa inflat per poder convertir una narració d’una dotzena de pàgines en una pel·lícula d’una hora i mitja. Publicat per primer cop a la revista

New Yorker

el 18 de juliol de 1964, després ha anat formant part de successius reculls de

short stories

, com ara el volum antològic

Geometry of Love

editat en castellà per Emecé el 2002 amb el títol de

La geometria del amor

(desconec si n’existeix traducció a la nostra llengua: ja m’agradaria).

L’argument sembla senzill. Un diumenge a la tarda d’estiu, quan tothom lamenta haver begut massa la nit anterior, Neddy Merryll, un home de mitjana edat, veí d’una urbanització de classe mitjana, en una ciutat mitjana no sé si de l’oest mitjà, tip d’avorrir-se en una festa decideix de tornar a casa seva, a tretze quilòmetres de distància, nedant de piscina en piscina, al llarg d’una trentena de piscines que troba pel camí. En el decurs del seu peculiar viatge en banyador, va saludant amics, coneguts i una antiga amant, mentre el lector s’adona que alguna cosa estranya està succeint i que no es tracta només d’un viatge en l’espai sinó també en el temps, conclòs amb un desenllaç sorprenent, que com és natural no desvelaré, per si a algú li ha picat la curiositat igual que aquests dies pica el sol tan bon punt se surt de l’aigua clorada.