Sampere i la terra promesa

El dia 26 de maig, el poeta Màrius Sampere, nascut el 1928, es va unir al silenci. No s’havia prodigat com a prosista. Però va deixar una profunda petjada la publicació l’any 2010 de la seva novel·la El gratacel. També va sorprendre Pandemònium o la dansa del si mateix,

indefinible pel seu caràcter de conglomerat de textos heterogenis. Potser a mig camí entre aquests dos volums podem situar Àlien i la terra promesa, amb una temàtica unificadora, la indagació que diversos personatges duen a terme sobre la naturalesa del mal. Sampere, escèptic i descarnat, hi escriu: “El Mal és el producte natural de la terra: el seu fruit genuí i predilecte.” Pel que fa a aquest títol enigmàtic, a les darreres pàgines, hi podem llegir: “L’Àlien i la terra promesa vol dir l’altre, l’estrany, i la terra on no s’arriba mai.” Ja des del principi Sampere s’hi qüestiona aspectes tan significatius com la nostra vinculació amb la identitat i el temps. Ens diu: “A l’instant present, amic meu, sempre hi acabem d’arribar. I tanmateix ens recorda que: “ a la vida, més àmpliament al món, no hi ha res que no vingui de lluny. La causa sempre és històrica: tot el que coneixem i vivim n’és la conseqüència.” A Àlien i la terra promesa, Sampere reprèn la seva relació conflictiva amb la idea de Déu i es refereix a la Cultura com a fruit de la “correlació entre l’irracional i la selecció.” Dedica, a més, un capítol a la poesia, que inclou fragments com “Plegats, tots els poetes formen el Laberint, el laberint on el caos es fa evident i legítim” o “La seva missió (...) consisteix a enunciar l’incomprensible.” Sampere anota: “Heu vingut a la casa del dolor perquè els pares no plorin sols.” Implacable respecte al sentit de la nostra existència, Sampere assenyala que “No és que ningú emmascari res; és que, essencialment, la Realitat és la Màscara” i afirma que la vida “s’ha fet ella sola per plaer, pel plaer d’autodestruir-se” i que “El món deu ser el cau de la bellesa i la ferocitat.” Sampere ens impressiona, en fi, quan ens explica que totes les coses del món han estat fetes per desaparèixer: “com els avis, els pares, els oncles i fins i tot els germans i amics. Potser eren llunes. Llunes que han retornat a un cel més profund i negre.”