SEGRE

Creado:

Actualizado:

A Espanya és meu greu, moltíssim més greu, proclamar simbòlicament la República catalana que qualsevol altre delicte que pugui figurar en el codi penal. Per atemptar de llengua (oralment, musicalment o per escrit), de pensament, de voluntat o anímicament, contra la indivisible unitat Pàtria, et poden caure fins a 30 anys de presó. Atemptar amb fets (violència física, armada, terroríficament) hauria d’equivaldre a una rabiosa pena de mort. L’Estat espanyol, la seua maquinària política i administrativa, fins i tot essent des del 78 una democràcia (nominalment consolidada), està fonamentada en una espessor descomunal de ciment armat de centenars d’anys d’inquisició, de dictadures, de caciquisme, d’intocables o de tocats per la gràcia de déu. Mentre els titulars de l’Estat neguen les evidències de violència policial contra gent pacífica, de persecució implacable contra la llibertat d’expressió, de punicions desaforades contra el pensament diferent, divergent o contrari, t’adones que aquests titulars (el partit en el poder, els qui li riuen les gràcies i tot l’entramat mediàtic i empresarial) no fan altra cosa que apropiar-se’l, com si fos la seua finca particular. Qui no combrega amb la seua llei, patacada, atemoriment, humiliació i amenaces del pitjor (“recuerda que tienes hijos pequeños...”). L’Estat té el monopoli de la veritat, l’ofensa, la violència i l’acreditació de les nostres capacitats. L’única esperança que un servidor tenia en la democràcia espanyola l’havia dipositada en la justícia. La justícia, és a dir, els jutges, magistrats, tribunals, i sobretot la fiscalia, el Consejo del Poder Judicial i el TC, seria l’autèntica impulsora de la recuperació dels drets de ciutadania, drets fonamentals que la Constitució proclamava. Sí, sí, tenia aquesta convicció. Sobretot pensant en la renovació natural que en la judicatura, com en tot el funcionariat, s’aniria produint amb la incorporació de gent jove, educada en els valors democràtics, viatjada i formada en les millors universitats. Tenia el convenciment que mai de la vida un president del TSJ de Catalunya i uns fiscals en cap de Catalunya, servidors públics, abandonarien la sala d’actes com a protesta davant unes paraules crítiques pronunciades per un President del Parlament de Catalunya, màxim representant de la sobirania popular.

tracking