Violència

És previsible que la violència de l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta augmenti a mesura que ens endinsem al moll de l’os de les icòniques Diada Nacional i U d’Octubre. Però aquesta violència, uniformada i armada, ja que esperem que no sigui contestada pel secessionisme, malgrat que serà proclamat a tot arreu per VOX, Cs i PP que la culpa de tot és i serà dels independentistes, serà l’excusa perfecta, no per aplicar un nou 155 més contundent, sinó, com proposa el guru del periodisme orgànic del cavernicolisme mediàtic, el català senyor Marhuenda, aplicar una solució final: il·legalitzar els partits independentistes o suspendre l’autonomia. És a dir, liquidar els drets polítics d’una part de la ciutadania perquè tenen unes idees diferents de les seves. Algú, Albiol?, ja havia dit feia mesos que la “broma” de l’independentisme s’havia acabat. I com que ara no és legal bombardejar Barcelona ni ho són els judicis sumaríssims, i els empresonaments preventius dels capitostos no atemoreixen els “radicals” que es volen carregar la unitat de la pàtria, cal acabar amb la qüestió per la via ràpida (de moment, no cruenta). En realitat, no són els llaços els que produeixen la urticària insuportable dels unionistes, units transversalment per furiosos ciutadans i ciutadanes (ep, gent d’ordre i “mando”, cívicament exemplars!), de dretes, extrema dreta, falangistes, franquistes de tota la vida i pels mercenaris ocasionals; no, no són els llaços el que els produeix una ràbia indescriptible, sinó el fet que hi ha pensaments, idees, sentiments, voluntats i ideals més enllà dels seus. No és que no suportin els independentistes, sinó el concepte. Si fossin sincers, aquesta colla d’espanyolíssims, l’única reforma de la Constitució que defensarien seria l’eliminació de les autonomies. La millor manera de cridar a la concòrdia i a la convivència, a la llibertat i a la democràcia és retirar llaços de la via pública, perquè resulta que el senyor Rivera, els seus afins o els de l’extrem absolut tenen l’exclusiva del concepte d’odi, de violència, de democràcia, de tot. I quan es ve a dir, si fa no fa, que l’Estat no protegeix els ciutadans dels deliris independentistes, cal l’autodefensa, ja no s’està invocant la fractura sinó un “a por ellos” sense pal·liatius.