SEGRE

Creado:

Actualizado:

La literatura catalana viu un gran moment. Mai no s’havia editat tant en català, no hi havia hagut tants premis, festivals, recitals, diades, fires, per fomentar-la, ni tants bons escriptors i sobretot escriptores, ni tanta traducció de la literatura universal a la nostra llengua. Mai com ara no hi havia hagut una fal·lera tan entusiasta per fer-se un nom en el Parnàs, la residència de les muses. Malgrat tots els impediments, l’escola continua fent immersió lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio obtenen uns bons nivells d’audiència i les nostres institucions tenen el català com a llengua principal.

Doncs, tot i això –oh, paradoxa!–, l’ús social del català, segons totes les enquestes lingüístiques, recula de forma alarmant. I, en conseqüència, la prospectiva n’augura una mort lenta però segura.

Una substitució lingüística que comença sibil·linament amb la xerrameca en catanyol que ja parlen multitud d’aborígens i practiquen molts dels protagonistes que inunden els mitjans de comunicació corporatius, i s’acaba normalitzant-ho tot en castellà.

Sempre quedarà una petita tribu índia, escondida entre les muntanyes, en què els vells en preservaran, si més no, durant alguns anys, la memòria oral i sentimental. I seran venerats mentre visquin com els tòtems de la nostra memòria històrica abans de col·locar-los en algun museu.

Allí, les noves generacions podran, gràcies a les noves tecnologies, veure i escoltar els últims parlants d’aquella llengua que un dia, tan llunyà!, va ser la llengua materna (i nacional) de què parlava B.C. Aribau: “En llemosí sonà lo meu primer vagit/ quan del mugró matern la dolça llet bevia.” .

Nogensmenys és possible que es continuï aprenent, com a segona o tercera llengua, a l’escola obligatòria (talment el gaèlic manx, la llengua celta de l’illa de Mann). I és molt probablement que la seua literatura continuï vivint, durant uns anys, un gran moment, si més no la popular i tradicional. S’ha estudiat que en els pitjors moments de la vida d’una llengua, com més prohibit n’és l’ús, com més se n’augura l’amenaça d’extinció, és quan la seua literatura produeix el millors fruits. I aquesta mena de resistència es refugia sobretot en la poesia. Com en una mena d’exili. Recordin, sinó, qui va salvar la llengua en la darrera dictadura: Carner, Riba, Espriu, Foix, per dir els de més nomenada.

tracking