Pel món sense llengües

Espanya ha presidit, de torn, la Unió Europea. I els seus presidents no sabien ni un borrall d’anglès. Eren i són monolingües espanyols. La competència lingüística en aquesta llengua dels alts mandataris espanyols continua essent tan llastimosa, doncs, llavors com ara. Les imatges de la setmana passada quan un periodista de la BBC pregunta a Mariano Rajoy sobre el Brèxit, i aquest se’n desentén perquè no l’entén, demostren el nivell del governant. La política és l’art de la paraula. I avui, com ahir, l’anglès ha ser una condició sine qua non, ni que sigui per a la política local. He reportat manta vegades com Guillem Viladot diu a Carles que tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora. Certament. Doncs això és el que s’esdevé amb els presidents de govern espanyols. ¿Com és possible que s’accepti de presidir-lo, un govern, sense poder ser capaç de mantenir una conversa en la llengua que passa per ser la de la comunicació internacional? Llavors es troben amb el que li va passar a “un jove espanyol, intel·ligentat i inculte, mig periodista, que, sota nom d’escriptor, ai las, com tants en corren, tal i com reportava Eugeni d’Ors, anà de sa Manxa nadiua a París, sense saber un borrall de llengua francesa; i, a poc de ser-hi, el xicot iniciava una delicadíssima aventura sentimental. Forçat per les circumstàncies a formular una ràpida declaració per escrit, va agafar tot decidit un diccionari i va cercar-hi el verb “querer”, trobà el seu equivalent, “vouloir”; després, en una gramàtica, va mirar com es conjugava, i, sense recordar-se, amb les presses, o per ignorància, ni de l’“amar”, ni del “vós”, ni, és clar, de la Divina Mesura, patrona de França, ell que sí, que peremptori llança un terrible: “je te veux”. Aquest “querer” en lloc d’“amar” prou clarament traeix l’antiintel·lectualisme, l’avidesa de l’acció immediata, la impossibilitat del “flirt”. Res de menys francès. L’aventura del jove espanyol era delicada, ja ho he dit. Naturalment, la seva equivocació –tremenda– hi va posar punt i final”. I és que, avui, assumir una alta responsabilitat política i anar pel món sense saber d’anglès vol dir semblar el xicot de la Manxa l’any 1913. I ja ha passat un segle. Que vol dir cent anys!