Emergència Nacional

Vam aturar el país arran de l’empresonament dels presidents d’Òmnium i de l’Assemblea. Ahir en vam viure una altra, d’aturada, convocada en forma de vaga general, per tornar-la a defensar, la democràcia. El vicepresident Junqueras, el conseller portaveu Turull i els consellers Romeva, Mundó, Rull i Forn i les conselleres Borràs i Bassa, que sumen mig govern democràticament escollit, viuen també presó. L’altra meitat, el president Puigdemont, amb les conselleres Ponsatí i Serret i els consellers Comín i Puig, viu l’exili per poder denunciar al món com l’Estat espanyol, per destruir la voluntat d’independència de Catalunya, no ha tingut cap mena de pudor a destruir la democràcia. S’adrecen al món, deia el president, potser sense que la comparteixi, la secessió de Catalunya, perquè el món escolta. Ens escolta per sols que, de moment, ens tingui. Ara és quan ens adonem de com els en feia, de por, el sí de les urnes, al govern Rajoy, a la seva cort assistencial i a tots els aparells de l’Estat. Tanta por que per poder justificar que aquella seva màxima segons la qual en absència de violència es pot parlar de tot, no han parat, des de l’1 d’octubre, de provocar-nos i d’agredir-nos físicament per imputar-nos-les, aquestes agressions, i com que nosaltres tampoc no parem de demostrar-los-la sòbria, l’expressió del desconcert, aquesta nostra contenció els fa perdre el nord, tant, que la paguem a cop de decret de destitució i a cop de reixa de presó. Tant de decret que també ens han deixat sense delegats territorials de govern. I tot aquest catàleg d’actuacions que s’emmarca en el 155 s’aplica amb la connivència del PSC, que actua, sense decidir, al dictat del PSOE. Dol veure dirigents a la capçalera d’una manifestació que crida “Puigdemont a la presó”, perquè més enllà de la complicitat ideològica o no, primer hi ha el respecte institucional, emparat per la democràcia. Ara, un govern legítim ha d’enfrontar-se a un Estat que anorrea els nostres drets, les nostres llibertats i la nostra llengua. ¿Al costat dels còmplices necessaris lliurarem premis que tenen la llengua com a eina i la literatura com a art? Deia Carles Riba que no fórem fets per a un destí bestial. Per tant, per al redreçament del país, dignitat i coratge. I, amb Foix, “enmig d’orats i savis, raonar”.