El “potser” com a públic

Manllevo el títol d’aquest escrit al llibre amb què Perejaume enceta una col·lecció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de petits llibres d’artista estampats amb motiu de sant Jordi. Un petit assaig en prosa poètica que reflexiona partint del fet que en qualsevol camp de l’activitat humana sempre hi ha una presència vigilant, més enllà de l’àmbit concret de la creació literària o artística, que opera de manera –en diu ell– uniformement autoritària. I és per raó d’aquesta platea mundial que l’autor considera urgent d’abordar la concepció de públic en totes les seves morfologies. La ullada consumeix, diu Perejaume. I esguardar, altera, hi afegeix. Certament. Però no ho és menys, de cert, que esguardar i resguardar són paraules que s’empaiten, perquè probablement en cadascun de nosaltres hi ha un espectador, però alhora també hi ha una resistència a l’expectació.

I és que en aquest món tan mediàtic que ens ha tocat de viure les coses es mostren. Però no només. Les coses es mostren i són mostrades. I els índexs d’audiència són competitius. I hi ha gust per les grans concentracions. Tant, que fins i tot en molts casos més que no pas la programació, l’atractiu principal és l’aglomeració que convoca. I és davant d’aquest públic únic, pràcticament esfèric o de rengleres i rengleres i amb un escenari també únic i imposant que l’autor –i hi convinc– defensa els públics diversos –locals, veïnals, acadèmics, minoritaris o remots–; perquè si de públic només n’hi ha un, és llavors quan la pèrdua de proximitats, de matisos i d’afectes és alarmant. I és que ens trobem immersos en aquest terreny que oscil·la de la creació a la receptivitat perquè “hem estat educats per viure en plena creació, i, en canvi, ens trobem en plena receptivitat que crea”. Una reflexió que defensa la preservació de públics variats, de procurar-nos els més pròxims, els més extremadament immediats, els més presencials –perquè les formes de públic són consubstancials a les obres– i no deixar “que se’ns imposi inadvertidament l’agressivitat d’un públic únic, mundial, homogeni i competitiu, perquè com deia S. Mill, “com a força social, un individu amb una idea val per noranta-nou amb un sol interès”. I és que tot és per ser donat, diu Vinyoli i cita Perejaume. Sempre tan sòbriament majestuosos. Tots dos.