Intel·ligència política

Es preguntava

Goethe quin era el millor govern, i es responia que era “el que ens ensenya a governar-nos a nosaltres mateixos”. Goethe era alemany: ordre i disciplina. Nosaltres som fills de la mediterrània. Un concepte tot altre. Ni millor ni pitjor. I contrareformistes. I cadascun de nosaltres no som el nostre propi policia, com es vol cada ciutadà alemany. Però, com ells, nosaltres també volem un govern que ens ensenyi a governar-nos, que ens “ajudi” a governar-nos. Però només en volem un. I per això, perquè volem ser dins l’Europa dels estats, és que emprenem el llarguíssim camí per començar a esbossar-ne el projecte, d’aquest que hauria de ser el nostre, d’estat. D’estat i de societat. Però primer potser ens caldria saber quina mena d’estat volem, perquè no n’hi ha només un; i de model social, tampoc. Per això és que no tothom pensa en una mateixa arquitectura de país, i és aquesta disparitat de voluntats la que en dificulta el disseny i la que demana generositat de concessions i de confiances. La que exigeix, en definitiva, de fer política.

Però, com sempre, a nosaltres tot se’ns esberla. O se’ns trenca com el mirall. I, novament, passem del crit entusiasta d’unitat desproveït d’adhesions jeremíaques al plany autocommiseratiu de la traïció dels uns als altres i d’aquests altres als uns, ara per pactes que ni són nous ni seran els darrers o per una possible nova convocatòria electoral. No cal que la reclamem més, la unitat. L’independentisme es recela. Potser per això la imatge del mirall trencat retorna amb tanta insistència. I de tots aquests tan trencats, de miralls, em quedo amb el de l’Altíssim de Primera història d’Esther d’Espriu quan diu que el “de la veritat, de mirall, s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”, si, la raó de la veritat, és en la fragmentarietat en què es basa; sempre que no ens servim, és clar, de la idea de Nietzsche segons la qual la veritat no es troba, sinó que s’inventa. Potser hem estat arribistes. Potser. Però saber-nos-en és el que ens ha de fer reconduir la pressa amb què volem atènyer la nostra ambició. I per donar forma plàstica a l’aventura de la República que volem fer –i que volem ser– necessitem política feta amb intel·ligència.