Màgica. Esperada per petits i grans. Però no per això, tal com diu Pere Quart en el seu poema Christmas, “amb el pretext dels Reis, degollarem tants innocents com calgui”. I a la seva Pregària de gener, fent crítica del sistema, el Joan Oliver poeta escriu, adreçant-se als Reis, “sou els Tres, sou els Tres viatjants de comerç. El Ros, xampany i capons del Prat. El Negre, perles i abrics d’astracan. El Blanc, cotxes cromats i artefactes. Salveu la Cristiandat de l’Infern amb balanç magre”. I quan l’any 68
, en el llibre Circumstàncies, li pregunten què vol, en una tirallonga de monosíl·labs que reprodueixo en part, diu: “Doncs jo sols vull –ei, si pot ser–: un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. I un poc de sol i un poc de sal i un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal.” I enguany, quan els Reis van arribar a Torregrossa, vam veure un “xic de bé”: el Rei blanc era blanc, el ros era ros i el negre era negre. Però el que és notícia, en el sentit periodístic del terme, és que del fet que el Rei negre fos negre t’adonaves que tota una comunitat africana establerta entre nosaltres participava de la festa amb una naturalitat que anys abans o no s’havia produït o, si més no, no s’havia fet, mai, tan visible. ¿I això és notícia? pot preguntar-se més d’un. Doncs sí, té prou rellevància perquè el simple fet de fer participar de la festa algú vingut de fora que s’ha fet veí de Torregrossa i que arrossega veïns altres a participar de costums i tradicions de la comunitat que els rep, vol dir que les polítiques locals de diversitat i d’integració deixen endevinar resultats. I d’això és del que es tracta, més enllà de pintar o no pintar.
Si, doncs, a Torregrossa, Baltasar sempre és el rei més glamurós, enguany ha triomfat, i de quina manera, perquè a més a més va servir-se, obertament i clara, a través de la seva acompanyant, des del balcó noble de la Casa de la Vila, d’un ofici sovint amagat: el de la traducció simultània. Amb naturalitat. Perquè les llengües, abans que res, són eines de comunicació. I quan després va passar per casa i ens va deixar paquets, la generositat va ser immensa. I les mirades, a l’hora de donar i rebre, còmplices de satisfacció.
