SEGRE

Creado:

Actualizado:

Així, pel cognom i amb el determinant, era com ens hi referíem amb en Vallverdú, a Josep M Aloy de Manresa. El seu biògraf. L’home que es va ocupar de compilar i d’editar l’obra completa que La Galera i l’Institut d’Estudis Ilerdencs vam donar a l’estampa en coedició, amb disseny i bellíssimes guardes d’en Claret Serrahima. L’home que a Mascaró de Proa, el seu blog, donava notícia puntual i amb l’anàlisi sempre plena de rigor de tot allò que en Vallverdú escrivia o traduïa. Divendres, se’ns feia immortal absent, i en Vallverdú s’afectava. Sòbriament, però s’afectava. Fidel a aquella seva actitud segons la qual l’expressió del desconcert ha de ser sempre sòbria. Així ens ha fet. Ens n’havíem acomiadat feia encara no quinze dies una tarda de diumenge d’hospital, del tot entranyable, entre fotografies, la Medalla d’Or del govern de la Generalitat, acte al qual ja no el va poder acompanyar, a Vallverdú, però en coneixia la glosa, i esbossant projectes de futur. Amb la Fina, en Marc, la Mònica, en Bernat i l’Arlet vam riure i vam plorar, conscients, en sortir, del dolor d’aquell adéu. Els Aloy són bons, en el bon sentit de l’adjectiu, intel·ligents, d’una intel·ligència singularment aguda, amb una delicada ironia i discrets. Molt discrets. I saben fer-se, sempre, agradables a tothom. Així era el Josep M. que vaig conèixer i, sobretot, el que més vaig tractar els dies de Menorca, arran del “Passeig d’Aniversari Josep Vallverdú” que havíem organitzat des de l’IEI amb motiu del 90

anys de l’escriptor. A Maó, justament el dia de l’aniversari, tractàvem la literatura juvenil. Inoblidable, amb Pons Ponç, Pau Faner, Maite Salord i ell, acollits per l’Institut Menorquí d’Estudis sota la direcció de Fina Salord. L’Aloy hi va abocar tot el seu saber Vallverdú. I amb tota fermesa explicava com l’obra per a joves de Josep Vallverdú és una exaltació d’allò que és vital i senzill. Un conjunt d’obra amb un gran fons d’humanitat, perquè la intenció de l’autor és sempre conscienciar del valor de l’ésser humà. Vallverdú i Aloy s’agradaven tant perquè eren tarannàs semblants. Van enamorar Menorca. Han viscut per escriure i per llegir. Per això no va sorprendre que en l’acte de comiat de diumenge, en veu de la Fina, l’Aloy digués, a Vallverdú, “no cal que corris, però t’espero”.

tracking