Mar d'estiu

És el que ve ara, de mar, el d’estiu, mentre gaudim del de maig, que és el primer. És aquell de què tenim sempre tantes ganes. Aquell, també, del qual el poeta diu que “...és ple, però jo em passo dies omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer: que mai no se n’adoni...” Només és que aquest de què parlo, de mar, és el de Rafel Nadal, el seu darrer llibre, el títol del qual manllevo per a aquest escrit, que estrena la col·lecció La joie de vivre amb segell d’Univers del Grup Enciclopèdia. Un llibre la sedositat de la sobrecoberta del qual ja ens fa endevinar l’elegància interior. Tot hi és tan cuidat que impossibilita que pel contingut el llibre pugui caure de les mans de cap lector. Amb tapa dura, d’aquella mida que es deixa tocar tan gustosament, el subtítol ens anuncia “una memòria mediterrània”, i els escrits sobre memòria condueixen inevitablement al Jo de qui parla. I només d’endinsar-nos-hi, ens adonem que el Jo de l’autor torna als inicis: a la Fosca de Palamós de Quan érem feliços, on sembla ser que va començar tot, un relat que, de fet, segueix el fil d’alguns escrits memorialístics d’un altre, de Nadal. Però aquest llibre el que fa és fer-lo més ample, aquest bocí de mar, i, servint-se de la narració i de la descripció, l’autor ens ofereix la seva antologia de viatges per illes de la Mediterrània, des de les Eòlies passant per les Cíclades, i d’aquestes seves estades, totes tan seductores als sentits per al lector, fins i tot al de l’olfacte, sempre tan menystingut, si se’m permet la tria personal que en faig, d’aquests relats que es mouen, la memòria malgrat, en una feliç síntesi entre ficció i realitat, faig meus els diàlegs. Pocs i breus, però plens de contingut. I els faig meus perquè ha estat a través dels diàlegs que el llibre m’ha commogut. M’entela els ulls la conversa amb els propietaris del trull de Lipari, pel dolor de la seva solitud. Sentia meva la ràbia del fuster del barri vell de Nicòsia, per haver-li partit l’obrador quan Xipre és dividit per odi ètnic. Però m’ha entendrit retrobar els nens d’Icària quan, acabat l’estiu, ploren el comiat dels avis i revivim el seu adéu amb els miralls. I com que no hi ha viatge sense postal –avui, però, en format WhatsApp– d’entre totes em quedo amb la de La millor hora. La de l’atreviment.