SEGRE

Creado:

Actualizado:

Amb motiu dels 80 anys del president Pasqual Maragall, aquesta setmana la Fundació Catalunya Europa, que custodia el seu llegat polític Catalunya endins i Catalunya enfora, va recuperant articles del seu arxiu digital i els comparteix. La trajectòria personal i política de Pascual Maragall és sobradament sabuda: l’alcalde que va saber posar Barcelona entre les ciutats referents del món i el president de l’Estatut, sense el qual, avui, el país no hi hauria pas arribat, a aquesta ambició de voler-nos independents, lliures i sobirans amb una majoria tan àmplia, tan diversa i fins i tot tan distant. País i capital amb visió d’Estat d’un polític estimulant. Però més que del llegat polític, m’interessa destacar-ne la persona, en paraules i accions seves que me l’han feta encara més volguda. Em va commoure la seva resposta, i alguna altra, entre 202 veus, a la pregunta que fa de títol al llibre de David Pagès Què t’ha ensenyat la vida?, segell CCG Edicions. “A pilota passada, diu, sempre va bé que et diguin que ets present, que no ets mort. Ara bé, a partir d’un moment determinat, el que procures no és viure del passat, de renda, sinó buscar nous projectes, noves il·lusions. Als joves els recomanaria que creixin, però que mantinguin la seva joventut. Que sempre siguin joves de cor, que no envelleixin mai. No hi ha res més trist que un jove envellit”. I segueix. “Estic en contra de la classificació de la gent en malalties o bondats, perquè tots tenim una mica de tot: de beneits, de dolents, de bones persones. L’especialització i la categorització de la salut és una cosa necessària per avançar, però, al mateix temps, devastadora. No pots definir una persona per una malaltia o per una habilitat”. I reporta Rafel Nadal que el dia que va enregistrar per a TV3 El paisatge preferit de Catalunya dedicat a l’Empordanet “va portar les càmeres al costat del cementeri de la Sala, a tocar de Rupià, i va anunciar molt solemnement que el dia que es mori vol descansar eternament en aquell paratge, enterrat directament a terra. “Per a sorpresa de tots, Pasqual Maragall es va deixar caure, es va estirar damunt l’herba del prat i...”. Aquests dies la seva figura emergeix amb força, potser, més enllà de fer-ne 80, per tanta degradació com hi ha en la vida política. Però no només.

tracking