x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Maria Pilar Lopez Vals

Los hijos y las hijas también mueren

05/11/2019 a las 10:26
Imatges del cementiri de Lleida el dia de Tots Sants

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Festividad de Todos los Santos al cementerio de Lleida

ITMAR FABREGAT
SR. DIRECTOR:

El día de Todos los Santos recibí un whatsapp, de aquellos que de vez en cuando entran como pequeños tesoros que acarician el alma. Hablaba del verdadero sentido de este día, lejos del maquillaje que tozudamente quiere esconder la muerte con golosinas, caricaturas y disfraces. El mensaje pedía hacer un brindis por los seres amados que nos han dejado: abuelos, padres, tíos primos, hermanos...

Y yo me cojo a los puntos suspensivos y me pregunto, ¿por qué no decirlo también? Los hijos, las hijas también nos pueden dejar, antes de tiempo, cuando todavía no les toca, primero se tienen que marchar los padres, las madres. ¡Nos da tanto miedo! Creemos que la muerte de un hijo o una hija tiene que ser tan duro que no osamos ni pensarlo, ni saben qué palabras de consuelo son las adecuadas... puntos suspensivos.

Conversas entre amigos cuando se hablaba de los hijos, que si eso o lo otro, hacía mis comentarios también de mi hijo, a veces de la hija muerta... puntos suspensivos. Se hacía un silencio denso o quizás a mí me lo parecía, dejé de hablar de ella para no incomodar a nadie. Escuché que nuestra lengua tenía un nombre para los que perdían a los padres: huérfano/huérfana, para los que perdían la pareja: viudo/ viuda, pero no existía una palabra para los padres que perdían a un hijo o una hija... ¿puntos suspensivos? ¿Tabú? Sí, he perdido a una hija pero yo no me he perdido.

Sí, mi hija está muerta, pero yo no. Estoy muy agradecida de haber compartido los 34 años que vivió. Aprendí mucho de ella, de su fuerza, de sus luchas... puntos suspensivos. Para qué una palabra para nombrar a la madre o al padre que ha perdido a un hijo o una hija... ¿más puntos suspensivos? No me hace falta, me basta de gritar su nombre, yo era la madre de Ester.

Comentarios

  • #12 S
    10/11/19 19:58

    Despres de llegir totes les anecdotes m'he trobat sense aire. Jo estic malalta de cáncer i la nostra lluita es tant com tothom está o ha passat per aqui. Soc filla i mare de petits i quant m'ho van dir estaba embarassada de set mesos. Hem vaig venir avall, volia desapareixer, pero vaig sentir a la meva germana dir "tens por, hem d'anar a per totes i tens sortiras". De veritat que mes d'una vegada había pensant amb el día que no hi fos, de que farien els meus petits, no sabría si hem recordarien com la seva mare i com viurien el día, día tant petitets. Sigui per malaltia o accident, gran o jove, malhauradament sap mal. Tanta malicia que hi ha al mon i sembla que haguim de marxar els de bona fe, sempre et fas la pregunta Per que jo?. No tothom valora la vida sense tenir res. L'avaricia es dolenta i sembla que fem pena per tenir-la, ens hem d'amargar per que no parlin de nosaltres, pero pensó que es un mal gust passatger amb un final d'incognita. Una abraçada a tothom.

    Denunciar Responder
  • #11 Joan COLOMA LLEVOT
    09/11/19 14:13

    Per l'Alina, l'Uri, l'Anna, la Marina, l'Ester i la Gemma i tantes i tants que ens han deixat malauradament abans de temps. Per tots ells, que perduraran per sempre en el nostre record i en els nostres cors.

    Denunciar Responder
  • #10 Esther
    08/11/19 21:07

    Vaig tenir la sort de conviure 19 anys amb la meva filla Alina. Mai he deixat de parlar d'ella, Sempre que em pregunten quans fills tinc,, tinc clar que son 3 ,ella sempre es amb jo.
    Cada any, cada aniversari em recorda que soc viva, que sento, que camino, que respiro, que estimo... Que l Alina va ser la lliço mes gran de vida

    Denunciar Responder
  • #9 Andrea
    07/11/19 22:11

    Maria dijo..
    Molt d acord amb la teva puntualització. Ho som.
    I parlem-ne, Jo no renunciaré mai mai mai a parlar de l Uri. I si a algú li incomode em sap greu, que s hi vagi acostumant perquè no deixaré de fer-ho (evidentment em refereixo a parlar-ne sense que sigui de mnera obsessiva, no vull que se m malinterpreti).Ajudem a trencar aquest tabú, a que els silencis incòmodes desapareguin. 

    Denunciar Responder
  • #8 Nuria
    06/11/19 23:57

    Joan COLOMA LLEVOT dijo..
    El silencio, la soledat, no poder parlar de la meva filla perquè tothom estava encaparrat en no fer-me patir, o potser els feia por pensar-hi per no arribar a la conclusió que tos i estem exposats a que ens passi això?El món es va aturar per mi aquell dia, vigília de reis, encara guardo la carta que li vam escriure als reis,, només demanava un periquito verd, curiós per una criatura. Es curios quan vaig haver de fer vida, anar a comprar i aquestes coses, veia la gent amunt i avall i tenia la sensació de sentir-me fora d'allò, jo no hi era en aquest món, només era una observadora. Ara, vint anys després, puc dir que començo a sentir-me en aquest món, encara que sigui portant una motxilla a l'esquena per la resta de la meva vida.La meva filla es deia Anna, va formar part de la meva vida tres anys menys vint-i-quatre dies, puc dir que estic orgullosa d'haver-la conegut i que ni amb tot el dolor que he passat i el que em queda per passar, renunciaria a l,!orgull d'haver sigut la seva mare.

    Denunciar Responder
  • #7 Carme
    06/11/19 23:12

    Montserrat dijo..
    Us entenc , a casa també hem patit el mateix, el meu germà va marxar abans d'hora, a la flor de la vida, un d'aquells infarts d'esportista ,ja han passat quatre anys i encara sembla que ha estat un mal son, i teniu tota la raó, parlar-ne és el q ens queda perquè és cada dia en el nostre record, q ningú tingui por de fer-nos mal, parlar ens fa bé.

    Denunciar Responder
  • #6 Andrea
    06/11/19 20:34

    Em dic Andrea i a mi tampoc em calen els punts suspensius. Com tampoc em calen els silencis incòmodes ni els tabús. Jo crido el nom de l'Uri, el meu fill que amb només 9 anys ens va ensenyar a tots que, amb un cor enorme i amb un somriure a la boca la vida és molt més bonica. I tot i els mil trossets en els que es va trencar el meu cor ara farà dos anys, em sento afortunada perquè ser la seva mare és un dels regals més grans que m'ha donat la vida. Gràcies Maria Pilar pel teu escrit, les mares/pares que hem perdut un fill parlem el mateix idioma. I si no existeix una paraula per anomenar-nos a mi no m'importa, com tu dius, jo sóc, era i seré sempre la mare de l'URI. Una abraçada a tots/es.

    Denunciar Responder
  • #5 Maria
    06/11/19 19:32

    Perdona, però m'agradaria puntualitzar si em permets que "ets la mare de l'Ester" com jo sóc la mare de la Marina encara que faci 4 anys i nou mesos que hagi mort. I el parlar d'elles pot ser una de les poques coses que ens pot ajudar a continuar. Gràcies.

    Denunciar Responder
  • #4 Jaume M.M.
    06/11/19 15:41

    Jo no he patit la mort de cap filla ni fill, però puc empatitzar amb aquesta carta. Que dura. Moltes gràcies per posar paraules a un sentiment tant complicat. Gràcies!

    Denunciar Responder
  • #3 Carolina Baraldes Móra
    06/11/19 14:34

    Bones, jo no he passat per aquest tràngol, però he patit la mort de cosins joves. He llegit les vostres línees i els ulls s'han omplert de llàgrimes. Penso que sempre sereu i sou la mare de l'Ester i de la Gemma. Un petó.

    Denunciar Responder
Ver más comentarios
Comenta el contenido

12
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre