Crònica d'una mort anunciada

Sr. Director:

“(Ella), que murió sin poder entender su muerte” Gabriel García Márquez Des del mes de març, malauradament, l’anunci de la mort ens ha anat colpejant insitentment mentre, potser, fèiem postres menjant una mandarina. Ningú no s’ho acabava de creure, tot i les imatges televisives, els sorolls de les ambulàncies, els testimonis dels sanitaris… Fins que un dia, des de la residència on hi ha la mare reps el correu que comunica que s’han detectat 7 casos de Covid-19 (8 de juliol). S’afilen els ganivets… Una setmana després hi ha 15 casos. La por s’escampa... El 18 de juliol en són 50. La mare! La residència ens manifesta que des del CAP d’Alcarràs no es preveu el trasllat dels malalts de Covid a centres hospitalaris. Ens expressen també la seva impotència per atendre sanitàriament els residents: “Les residències no som centres hospitalaris ni sociosanitaris (…), som la llar dels nostres residents.”

Consternats, els familiars els donem suport i exigim l’atenció mèdica adequada. Hi ha prevista una reunió amb l’Arnau, ens diuen. El temps passa i no tenim notícies de la reunió. Mentrestant, els residents estan aïllats a les seves habitacions i la mare no sabem ni on és. Empitjora, la traslladen a l’Arnau de Vilanova, de nit, i no passa dels boxes... No podem veure-la, ni podem parlar amb el metge que l’ha atès. Torna a la residència i que la sort l’acompanyi. Continuen les videotrucades: “Està tranquil·la, una mica adormideta”.

Està enllitada, semiinconscient, creiem que no pot menjar ni beure, no veiem cap ampolla de sèrum. Plorem. No rebem informació mèdica i cada cop que truquem ens atén una persona diferent. L’1 d’agost, dissabte, la mare va morir. És difícil descriure l’angoixa que hem viscut. Només un dels tres fills, per protocols de seguretat Covid-19, la va poder veure després del confinament. Li va portar un regal, unes sandàlies roges. Guardarà per sempre el seu darrer gest: desembolicar-les. Després, només sons i imatges de mòbil, breus i intermitents fins que es perd el senyal.

Vam enterrar un cos nu, potser el seu, no el vam ni veure... Si la mare visqués amb nosaltres, hauria ingressat a l’Arnau. Potser hauria mort també, tenia 86 anys i patia demència... Però l’haurien atesa mèdicament i l’hauríem pogut acompanyar. Tothom mereix una mort digna. Algú ens hauria de demanar perdó perquè la mort no es repeteix. Ja no es pot fer cap més reunió.