Arran del 25 de novembre, de nou!

SR. DIRECTOR:

A voltes em pregunto on estem i com hem arribat fins aquí. No penseu que són preguntes retòriques o filosòfiques, sinó que són preguntes que em qüestionen diàriament.

Per què us dic això? Fa poc hem passat el 25 de novembre, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Moltes vam sortir al carrer per fer visible de nou el nostre crit contra el terrorisme que ens mata i que no podem afeblir de cap manera. No podem desfer aquestes actituds i actes de molts homes i que no comprenguin que dins les seves ments la violència i l’agressivitat no tenen solament una direcció, sinó que són fletxes que tenen dues puntes afilades que es claven al cor, al cos i a la ment. Cert que sempre es claven en major mesura en les dones i fan que s’arrosseguin unes conseqüències que són molt dures i, a vegades, fins i tot la mort. Hi ha molta distància entre la víctima i el botxí. D’aquí el requeriment “on estem?”

Seguim necessitant sortir al carrer i conformar altaveus a les xarxes, fets que haurem de dur a terme durant molt de temps. Estem instal·lades en un sistema en què molts “ploren llàgrimes de cocodril” per la mort d’un futbolista (en aquest cas, Maradona). Diuen que és molt bo –clam planetari–, però també molt maltractador –força silenciat–. Ho poso com un exemple recent. Totes les persones podem saber fer coses i fer-les bé (o no!), però un sol gest d’amenaça, un crit, unes paraules per denigrar, espantar o buscar profit personal deixen la persona fora de la condició humana. El converteixen en un monstre.

Com hem arribat fins aquí? Doncs, banalitzant, vulgaritzant i normalitzant les actituds d’alguns. Tant se val si s’està dalt de l’escala social o a baix. Una manera de veure el món des de la posició del privilegi. Per una banda, el patriarcat ha clavat la sageta en la ment de l’opressor al creure’s feudatari de tota prerrogativa i tenir el “dret” a defensar-se de qui creu que és inferior i sense “dret”. Senyores i senyors, no destruirem el patriarcat capitalista (parafrasejant una anònima) amb les seves mateixes eines.

Diguem-ho clar, tot aquest desplegament de benaurances de molts personatges famosos (o no!) no són ni de bon tros part del nostre món. Ens n’allunyem i ho combatem. Cada dia les dones ideem, creem noves fórmules per viure, no volem sobreviure. Posem la vida al centre!