Per l'asfalt de Lleida

SR. DIRECTOR:

Per la ciutat jo vaig amb bicicleta i ho faig per l’asfalt com mana la normativa municipal.

El 9 de juny, a les 8.15, al carrer Príncep de Viana, un cotxe es vol canviar al carril pel qual vaig jo. Ho fa obviant qualsevol distància de seguretat, envaint el carril i posant-se al meu costat, i clar, m’espanto: hòstia! Segueixo fins que al primer semàfor en roig em poso a la seva alçada i aprofito per dir-li que vigili, ja que gairebé m’atropella i, en tot cas, m’ha espantat.

Què creieu que em respon? Doncs que no s’havia de disculpar de res i que ho havia fet tot correctament. Potser ni m’has vist? I em diu que sí, i insisteix en el fet que havia posat l’intermitent de canvi de carril. I mentre arrenca sense cap mirament ni penediment li crido: imbècil! Ho és? O potser darrere la insensibilitat i l’arrogància hi ha una qüestió d’origen sociocultural com es pregunta el Josep Ramon a la carta del dia de SEGRE del passat 2 de juny Pels carrers de Lleida.

D’on pot ser l’imbècil? D’on pot ser algú que no té ni idea de com de fràgil et pots sentir a l’asfalt envoltat de cotxes, autobusos... Espero que aquesta carta serveixi perquè no hi hagi més ciclistes a Lleida espantats per dones al voltant de la seixantena que fumen mentre condueixen i que a sobre que et miren com si fossis un ésser inferior i tenen la santa barra de dir-te en català oriental: maca, no m’he de disculpar de res! Cago’n Satanàs!

De fora vingueren i l’asfalt et foteren!