SEGRE

Creado:

Actualizado:

SR. DIRECTOR:

En plena ressaca eurovisiva, i després d’un temps en què tothom ha pogut dir la seva sobre els resultats finals d’Eurovisió, no he pogut evitar sorprendre’m per alguns comentaris que es van anar repetint l’endemà. I és que no n’hi ha per menys –diuen–, car després de la meritòria actuació de Chanel, Espanya ha estat a punt d’assolir una fita històrica: guanyar Eurovisió. Malauradament per alguns, Espanya no va poder escalar més en el rànquing i es va haver de conformar amb el tercer lloc. Si Espanya no va poder pujar més en la classificació fou per la votació dels espectadors. L’audiència, en un gest televisat de suport popular, va votar en massa la delegació ucraïnesa. En definitiva, segons reputats opinòlegs, l’origen dels resultats sembla obeir més a causes polítiques que musicals. Davant d’això, el clamor a xarxes era gairebé unànime, i és que, cito textualment: “Eurovisió no va de política, sinó de música.” Ara bé, era Eurovisió, abans d’aquesta edició, un programa musical en què la política no tenia res a veure? Qui doni per vàlid que Eurovisió va, o ha d’anar, només de música ho fa obviant els escenaris següents: que Rússia, després d’una invasió injustificada, no estigui en la present edició, però països com Azerbaidjan, que han envaït Armènia, sí. O que a Israel, on la vulneració de drets humans corre el risc de normalitzar-se, no se li qüestioni la seva presència en el festival. Segurament, qui defensa la tesi que “Eurovisió no hauria de ser polític” té interès a adjectivar l’statu quo internacional com un fenomen natural i, per tant, com un fenomen no polític. Com si la configuració dels estats –que són els que participen en el certamen– fos atzarosa i indissociable a la mera existència humana, i no fruit, precisament, de contingències polítiques. O com si les decisions de l’Estat espanyol de no escollir artistes que cantin en llengües minoritzades –que són llengües maternes d’una part importantíssima de la seva població– fossin decisions no polítiques. Eurovisió és política, i no des d’ahir, des de sempre (i segurament per sempre). A més, política barata.

tracking