Vaixell de Grècia

Diuen els mariners que, si no saps a quin port vols arribar, mai no trobaràs cap vent que t’hi porti. Primer cal fixar el destí; la travessia es troba alhora que s’hi va. Segur que recorden una metàfora similar, en llengua castellana; és aquella que fa així: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar...”. El viatge d’Ulisses a l’Odissea d’Homer ha fet d’escaient il·lustració de tot el procés d’independència de Catalunya. Ulisses afronta grans perills: vents huracanats que retornen els vaixells al lloc de partida, lestrígons i ciclops volen cruspir-se els mariners. Bruixes fetilleres, com Circe, enganyen els tripulants i els converteixen en animals domèstics. Les sirenes sedueixen les seves oïdes perquè abandoni el vaixell; i, al lloc més perillós, troba que no pot escapar-se de passar entre dos perills inexorables: a un cantó la terrible Caribdis, que xucla vaixells i tripulants amb voracitat insaciable, i a l’altre la paorosa Scilla, monstre de set caps que devora tothom qui, volent allunyar-se de l’altre risc, cau en aquest. Però de tots els perills surt Ulisses: ferit, baldat de tants treballs i esforços, però, alhora, ric de totes les experiències viscudes i armat amb la mateixa voluntat inquebrantable. I la manté fins que arriba a la seva illa.

Els nostres Ulisses, però, no són guerrers cuirassats, amb cascos emplomallats, llargues espases i escuts d’or. Són velletes de noranta anys que, de vegades amb crossa, caminador o cadira de rodes, s’atansen, papereta a la mà, a dir un gran Sí al futur del país. I al costat de les velletes, els més joves obren pas. Ho he vist amb aquests ulls: un homenatge al coratge de la gent gran del país, a la gent que fins ara ha passat davant i que, des de l’alçada dels seus anys, cadascuna amb les seves raons, mostra novament el camí. ¿Com hem de decebre aquestes persones que, diumenge passat, van mostrar la seva ferrenya voluntat democràtica contra ciclops cuirassats de negre que els volien fer la pell?

Ànim, força i alegria. Això és el que hem de conservar. Que res no afluixi el nostre esperit pacífic i valent. Que junts com a poble inflem el velam, i que aquest sigui el bon vent per al viatge. I per a aquells que ens volen aturar, “bon vent”, també, “i barca nova”.