La veritat de les mentides

A

quests darrers anys hem estat víctimes d’un bombardeig. Els obusos, però, no han fet cap víctima mortal, ni tan sols hi ha lesions que es puguin apreciar amb els ulls. Els projectils no s’han llençat des d’avions de l’exèrcit ni des de bateries de canons, sinó des de les capçaleres i titulars dels diaris, des dels editorials de les ràdios, les boques dels locutors de telenotícies i des de les taules, plenes de micròfons, de les rodes de premsa. Els soldats no anaven d’uniforme, ni duien galons, cascos i porres: anaven vestits de carrer, sovint amb americanes i corbates. Per això les ferides no són visibles, ja que les víctimes només sagnaven per dins.

La paraula és una arma poderosa, que amb un cos petitíssim i invisible du a terme accions meravelloses i alhora terribles, perquè tant pot fer cessar la por com provocar-la; tant pot llevar el dolor com causar-lo; pot infondre gaudi, inspirar compassió, seduir, estimular l’odi o induir a l’assassinat. És com si les paraules, en lloc de ser un instrument per mencionar les coses i descriure les seves relacions, estiguessin al servei d’una persuasió emocional que no té res a veure amb la realitat i fins i tot l’altera i la nega. La tesi clàssica segons la qual hi ha diversos punts de vista raonables sobre la mateixa cosa ha estat superada amb escreix per la que diu que el punt de vista construeix completament la cosa, el que ha passat o el que s’ha viscut. I això amb independència de l’objectivitat i la solidesa dels fets o de les realitats.

Només així es pot entendre que algú digui, com el ministre Zoido, que no hi va haver violència policial l’u d’octubre, o que les manifestacions independentistes són intimidatòries o tumultuàries, o que els mestres catalans ensenyen a odiar España, o que els nostres polítics (els que són a la presó o a l’exili per fer el que els demanàvem) ens han enganyat. No és menyspreu per la veritat això, no. Aquestes frases, repetides i augmentades pels altaveus mediàtics, són les bombes que volen provocar en nosaltres desànim, desafecció i desconcert. Només hi ha un refugi per a aquest bombardeig: la intel·ligència i la indiferència, per tal que, en lloc de fer clots i esvorancs en els nostres ànims, quedin sepultades en la pols del seu no-res.