A la merda el 155

S’hi posi com s’hi posi l’unionisme, el missatge de les eleccions de dijous és el que he intentat expressar, col·loquialment, amb el títol. El 155 ha estat àmpliament rebutjat pels catalans i les catalanes, que han votat sota condicions de tirania. Amb els caps de llista dels partits independentistes majoritaris a l’exili o a la presó, d’altres imputats i en llibertat sota fiança, i encara uns altres amb els béns embargats i pendents de judici, així hem anat a unes eleccions que, com ja va dir la Cospedal, estaven pensades perquè les guanyessin els partits constitucionalistes. De segur que per això el seu ministeri ha pagat el viatge als suboficials de Talarn que estaven empadronats a Sort mentre feien la instrucció, ara fa sis mesos, perquè poguessin sumar-se a aquest patriòtic esforç amb els sobres del PP (plens de paperetes, eh!, suposo) que han dipositat a les urnes pallareses.

Aquestes eleccions imposades eren un caixa o faixa, o guanyaven Rajoy i els seus acòlits del 155: Cs i PS(c), que van gaudir amb les garrotades que van rebre fins les velletes que votaven l’1-O, o guanyava la democràtica reivindicació de la República catalana. Del relatiu èxit de Cs, vull dir que demostra que un quart dels votants de Catalunya no vol entendre el que la terra i la cultura representen i no s’adona que reben les mateixes bastonades que la resta pel fet de viure-hi. I, alhora, catalans que són, viuen amb mentalitat de colons que volen assimilar i anorrear el colonitzat, sense reconèixer-se al mirall. I repeteixo: el problema no és la discrepància ideològica, sinó la decidida voluntat anorreadora que nia en aquest partit. Si Maquiavel s’aixequés de la tomba, veuria confirmades les seves paraules: “Els homes jutgen més pel que veuen que pel que toquen. I, a més, veure ho poden fer tots; en canvi, tocar ho poden fer pocs”, i s’adonaria de l’enorme veritat política que desvela ell, per primer cop, en el seu llibre: la importància de les aparences enganyoses. Però prou d’aquest color, perquè a mi, si em plau per força, només m’agrada el groc. El color de la reivindicació, el color que exigeix la restitució de la llibertat als presoners polítics, la restauració de les nostres institucions i la reposició del nostre president.