Colom al carrer, llop a casa

El títol és la traducció de la dita euskera “Kalean uso, exean otxo”, frase anàloga a les castellanes “Santo en la plaza y demonio en la casa” o “Candilito de la calle, tizoncito de su casa”. No sé l’expressió equivalent en català, però no per manca d’individus als quals es pugui aplicar. En proposo una que no desentona: “Senyor al carrer, fera a casa.” Tothom sap de què parlo, de la violència de gènere que només el negacionisme masclista s’atreveix a desmentir. Una violència unidireccional que alguns –ni mencionar-los vull– volen tapar dient que la violència no té gènere, que també hi ha homes agredits. Violència domèstica i violència de gènere no són sinònims i només amb malícia es pot usar una per tapar l’altra.

El refranyer no enganya. La veritat s’obre pas a través de les parets de les cases i tothom sap del veí del quart segona que atonyina la senyora, que l’endemà apareix amb blaus a la cara i als braços i diu que ha entropessat. I tothom gira la cara i es tapa els ulls, i fa com qui s’ho creu. A tot estirar, una mirada de simpatia, un pessic de compassió, fins i tot un consell: “Això, dona, ho has d’arreglar al llit...” El pitjor, però, són les explicacions que troben alguns, potser de bona fe: “Se li deu haver escapat la mà, dona.” I altres, clarament de mala fe, comenten en veu baixa, perquè no ho senti: “Alguna cosa haurà fet, ella...”

Una dona maltractada abandona el marit i torna al poble, amb els seus pares. De seguida el poble en va ple. Ja se sap, la xafarderia. I els homes, al cafè, entre partida i partida de botifarra, diuen: “Anvaparar, amb la primera bufetada ja ha marxat...” El comentari simbolitza tot un credo, que és religió de molts homes i dones. La idea segons la qual dos no s’enfaden si un no vol ha quallat en molts esperits femenins, educats en la submissió a l’home. I en molts homes, educats en la idea que el rol masculí, treball a banda, inclou el domini ferotge de la dona i els fills, tots en una infància permanent. Tanco amb la piulada d’una filla a son pare. El text és de l’escriptora Maruja Torres: “El Paisano cerraba tras de sí la puerta de casa y a mi madre lo primero que le caía era una hostia. Luego venían los tirones de pelo, las patadas. Lástima de infierno, papi.”