Pastilles per la desesperança

Ma padrina Mercè, que va néixer l’any que s’iniciava la Primera Guerra Mundial, deia sovint que “la vida és com el pa: molla i crosta”. Havia tingut moltes ocasions de tastar la realitat de la comparació. Ella en va viure una, de guerra, i la misèria, la repressió i patiment posteriors. Així, igual que la granissada, la pluja, el fred i el vent que malmeten la collita, que s’han de sofrir amb paciència, les maltempsades de la vida també s’han d’aguantar. Tan inevitables són unes com altres.

Quan estic fotut puc dir que em trobo “xafat” o que estic “fet pols”, però no que “estic cancerós”. En canvi, moltes vegades dic “estic deprimit” o “depre” quan estic trist. Les metàfores que empro en el primer cas: “xafat” o “fet pols” són llicències poètiques, exageracions perfectament admissibles. Però no dic mai que “estic cancerós” si no tinc un càncer; de la mateixa manera no hauria de dir “estic deprimit” si no tinc una depressió.

Hi ha facultatius que, si dius que estàs trist, ja et mediquen, i és que de vegades ni ells mateixos entenen que la tristesa és un estat d’ànim i no pas una malaltia. Els metges tenen tendència a mirar la realitat humana des de la perspectiva del cos; al capdavall, això és el que han estudiat: el cos i les seves malalties.

Així, l’abordatge de la salut és gairebé sempre físic. El lema és: si tenim pastilles per al dolor físic, també n’hem de tenir per al dolor psíquic.

Si tot es redueix al cos i expliquem tot el que ens passa com una alteració somàtica –les malalties mentals són descrites només com a problemes neuronals–, tot queda reduït a biologia. Tot depèn de les neurones, cèl·lules que constitueixen el sistema nerviós, i els neurotransmissors que faciliten la seva interconnexió.

Aleshores, és evident que el funcionament global de l’individu és considerat només en termes materials, com si un subjecte no fos més que un cos.. Per tot això, els patiments quotidians, l’estrès, l’estar cremats per la feina o l’angoixa de no tenir-ne, la incertesa per la salut pròpia i dels propers, fins i tot el dol pels morts, hauríem d’aprendre a entomar-los amb una mica més d’estoïcisme i endurança. N

o són coses que hagin de curar-se amb una pastilla, llevat que vulguem medicalitzar la natural desesperança.